Vaig poder veure durant el confinament una de les -moltes- pel·lícules que tenia pendents. Parlo de ‘El oficial y el espía’, estranya traducció del títol -’J'accuse’- de la darrera obra de Roman Polanski. En el ‘cas Dreyfus’, que és l’assumpte que el film aborda, hi va jugar un paper clau l’article ‘J’accuse’, d’Émile Zola, publicat el 1898 en defensa del capità d’origen jueu Alfred Dreyfus, condemnat injustament en un procés tenyit d’antisemitisme. L’article de Zola marca la història del periodisme i va fer que se’l consideri el primer intel·lectual en el sentit modern del terme.
En el moment de l’estrena -l’any passat- les crítiques, que he llegit després, no van evitar assenyalar el paral·lelisme que suposadament Polanski busca establir entre el ‘cas Dreyfus’ i la seva pròpia situació. Com se sap, Polanski, fill de refugiats jueus polonesos, és perseguit des de fa molts anys pels EUA per haver violat el 1977 una nena de 13 anys, Samantha Geimer, delicte que ell va reconèixer. Algunes altres dones l’han acusat també d’haver-les violat. Les crítiques titllaven el director d’immoral i miserable per, deien, intentar blanquejar el seu fosc expedient. No és aquest, però, el prisma que aquí m’interessa. A més, la discussió sobre la possible o impossible distinció entre autor i obra ens conduiria massa enllà.
‘El oficial i el espía’ em va semblar un film excel·lent per diverses raons. I personalment m’empeny a reflexionar sobre el fenomen de la corrupció, tan actual -tan de tots els temps- i amb tants matisos. Una de les coses que l’obra il·lustra meravellosament són els mecanismes ambientals de la corrupció. O, dit d’una manera potser més entenedora, sobre com la mirada complaent dels altres, especialment dels que sentim més a prop, pot propiciar la corrupció individual, en el grau que sigui. Això suposa abordar una qüestió sempre incòmoda: el component socio-cultural de la corrupció.
Les societats, els col·lectius, els grups, condemnen amb rotunditat alguns comportaments i en toleren, són comprensius o, fins i tot, n’animen d’altres. En cada societat i en cada època la gamma i la cotització dels pecats oscil·la (la corrupció no és res més que soscavar la norma moral), tot i que és absolutament cert que hi ha límits sense els quals es fa inimaginable una societat digna o que funcioni.
Aquesta visió és oposada però complementària a l’explicació, benevolent amb el col·lectiu, de la poma podrida. La mirada contextual situa la responsabilitat en la societat. També, per tant, en cadascú de nosaltres. El film de Polanski ens parla, doncs, del cistell podrit, és a dir, d’una societat contaminada per l’antisemitisme, que rebutja furiosament qüestionar-se la culpabilitat, de traïció a la pàtria en aquest cas, d’un militar d’origen jueu. Dreyfus acabarà sent exculpat i rehabilitat perquè es produeix el fenomen invers al de la poma podrida, i sorgeixen algunes persones, com el coronel Picquart -a qui Polanski converteix en el protagonista de la història- o el ja esmentat Zola, prou valentes per oposar-se a la majoria tot assumint un cost personalmolt alt. Les pomes sanes del cistell podrit són aquelles que fan allò que està bé, el que és just, malgrat que tot les empenyi a callar o mirar cap a una altra banda.
És d’agrair, en aquest sentit, que Polanski no caigui en la temptació de subratllar dramàticament la història, o de donar-li un to èpic, un recurs realment fàcil i segurament molt eficaç. L’obra, contràriament, es recolza en la sobrietat estilística, en la contenció, en una mena de fred cartesianisme a l’hora d’explicar uns fets realment terribles.
La història narrada a ‘El oficial y el espía’ situa el focus en el valor de la llibertat individual i en la força de les conviccions arrelades en cadascú. Dels herois capaços de desafiar la majoria. Polanski, en resum, lloa la irracionalitat, dels que neden contra-corrent, dels que s’ho juguen tot o quasi tot per les seves conviccions. Dels que transcendeixen el càlcul de costos i beneficis.
El problema, no de Polanski, no del film, sinó nostre, és que cap societat pot sustentar-se en la confiança que en algun moment una o unes quantes pomes sanes s’alçaran obstinadament contra la injustícia i a favor de la veritat, com passa en el llargmetratge. Una societat, si vol tenir futur, si vol progressar, necessita que les coses funcionin just al revés. Que les pomes sanes siguin una immensa majoria. Que la virtut es doni per descomptada, que ocupi la normalitat. Que en sigui el context. I que així,el cistell, la cultura, la pròpia societat, el col·lectiu o el grup faci difícil o molt difícil -impedir-la completament esdevé impensable- la podridura.