Un grup de quatre nois i una noia, tots adolescents, esperen xerrant i mirant el mòbil davant d’un edifici de pisos. Esperen un amic seu per anar plegats a jugar a bàsquet a la pista que hi ha més amunt, al mateix carrer. Al seu amic l’han avisat enviant-li un missatge per Instagram. Esperen tranquil·lament que baixi. Ni se’ls ha acudit utilitzar el timbre ni, encara menys, fer-li una trucada.
Als setanta o als vuitanta els còmics que consumien els pares i mares d’aquests joves parlaven de l’any 2000 per referir-se al futur. El futur i l’any 2000 eren sinònims. El demà d’aquells joves era un món en què els cotxes volaven, els humans habitàvem altres planetes i es podia viatjar en el temps. Res d’això no va passar l’any 2000 ni passa ara tampoc. Tanmateix, en cert sentit, els canvis que s’han produït d’aleshores ençà són més radicals, més transformadors. I han estat producte d’un procés que sembla accelerar-se de tal manera que, probablement, aviat els pares dels adolescents que esperen el seu amic en quedaran despenjats. Renunciaran a continuar fent esforços per adaptar-s’hi.
El que ha passat, el que passa aquest 2023, a l’espera de la sotragada que pugui provocar la dita intel·ligència artificial, els metaversos o la tecnologia blockchain, és que hem creat un nou món que no és en una altra galàxia ni s’hi arriba traslladant-nos al futur. Es troba, exactament, rere la pantalla que tenim davant nostre o que sostenim entre les mans. S’ha escindit –o, més ben dit, s’ha doblat– l’espai-temps en què vivim, treballem, tenim relacions de tota mena, ens informem, ens ho passem bé, etc.
Les pantalles són transparents i molt fines. A través d’elles entrem en aquest món que hem creat i seguim creant. Tot i que el vidre és un material dur, entrem i sortim dels nostres dos mons fàcilment, sense frec, quasi sense adonar-nos-en. Tant és així que el filòsof Ferran Sáez ha comparat la pantalla amb una membrana: tova, porosa. La funció de frontera s’ha anat dissolent i ara, més que entorpir, el que fa la pantalla és propiciar el trànsit d’anada i vinguda entre els dos mons, entre les dues percepcions d’aquests mons. Tendeix a unir i a barrejar, confondre i fer que es confonguin el món d’abans i el d’ara. Offline i online. Encara més: allò que passa en el món de rere la pantalla arriba a colonitzar, transformar i, en alguns casos, infectar aquell món en què vivien els avis, en el qual es reconeixien, del qual se sentien part.
Els mòbils, els ordinadors i l’smart TV reestructuren la nostra identitat. Ens fan inevitablement diferents. Han fet que la nostra identitat –dels qui hem transitat amb els anys del món antic als dos mons– canviés. Però els adolescents ja no han conegut el món d’abans. El seu món pràcticament ja només és un –la pantalla ha esdevingut per a ells una separació gairebé imperceptible–, resultat d’un procés d’hibridació.
Deia més amunt que el món de dins, el de les pantalles, colonitza el món analògic. Recentment hem viscut dos exemples dramàtics d’aquesta nociva imbricació dels dos mons, dos exemples que posen en relleu la naturalesa de tel enormement franquejable i confusionari de les pantalles.
En primer lloc, vam conèixer el cas de les dues bessones de dotze anys que es van tirar daltabaix del balcó de casa seva amb intenció de suïcidar-se. L’assetjament que a l’institut patia sobretot una d’elles –que s’interrogava sobre la seva identitat de gènere i havia demanat als companys d’escola que l’anomenessin amb un nom masculí– va ser, sembla, un dels desencadenants del succés, segurament el principal, que van conduir a la seva mort, mentre que la seva germana quedava greument ferida. El bullying d’abans i de després de les noves pantalles és molt diferent. Abans, el bullying hauria cessat a la porta del centre educatiu. Ara es produeix en els dos mons alhora. Cara a cara, però també online. La tortura continua després de les classes, a casa, al carrer, a mil quilòmetres de distància. Dia i nit, en un continuum endimoniat.
El segon cas és el de la violació a Badalona d’una nena d’onze anys per part d’un grup de menors, alguns dels quals no havien fet els catorze anys. Els nois van gravar l’escena, i un cop la salvatjada va entrar dins la pantalla, la van difondre. La pantalla no és barrera: és invitació, és estímul, incís, atracció. També colonització i contaminació: aquests nois han elaborat una sexualitat travessada pel porno, una ficció dissenyada per al consum d’adults. Un porno corrosiu al qual un nen o nena de, potser, només nou anys –a molts dels quals ja els han comprat un mòbil– accedeixen només acariciant el vidre rectangular que tenen gairebé sempre a l’abast.
Marçal Sintes és periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL)