El part es va complicar fins al punt que els metges van témer per la vida de ma mare i també per la meva. Superat aquell tràngol, sense gaires seqüeles, i quan encara era molt petitó, la mala sort va fer que agafés una greu malaltia pulmonar. Aquella vegada també em vaig salvar pels pèls perquè la meva mare va fer venir el metge, que era a casa seva amb la bata i les sabatilles posades, un diumenge a la nit. Aquell ensurt va convertir-me en una criatura pàl·lida, escanyolida i desganada. Només m’empassava el menjar si mentre me’l donaven m’explicaven un conte. De les dues coses se n’encarregava la mare amb paciència bíblica. La situació es va allargar tant que va acabar gravant cassets amb contes explicats per ella –molts de collita pròpia–, de forma que, cada vegada que es presentava un àpat, la mare podia recórrer a un reproductor que teníem, gros, negre i amb tecles com de pianola, i administrar-me, a més de les cullerades, el conte que creia més convenient o el que jo reclamava.

Aquestes peripècies llunyanes pretenen il·lustrar amb una pinzellada la mena d’infància que vaig tenir i que vam tenir molts membres de la meva generació, la nascuda als anys seixanta del segle passat. Va ser una infància, una adolescència i, encara, uns primers anys de joventut amb unes protagonistes molt principals: les nostres mares. Aquella generació potser va ser l’última –a la generació dels meus fills les coses funcionen d’una altra manera– criada per unes mares que sempre hi eren. Per mares que, de forma generalíssima, no treballaven fora de casa, sinó que s’ocupaven a jornada més que completa de la quitxalla i la llar. D’aquesta situació tan injusta, que, en la nostra família, era més causada per la tradició i la pressió social que no pas pel meu pare, havia sentit plànyer-se’n a ma mare. Ella, una dona intel·ligent i molt activa, a voltes deia que se sentia com un mixó engabiat.

D’aquell ofec de la meva mare i de la gran majoria de dones, la canalla de la meva generació en va ser la beneficiària involuntària. En el cas concret de la meva família, per exemple, mai no vam contractar els serveis d’una mainadera o cangur. Com a molt, alguna tarda la passava amb l’àvia, que vivia al costat, paret per paret, o a la festiva casa dels meus cosins, que són vuit germans. Les activitats extraescolars a què vaig acudir durant la infància i l’adolescència van ser exclusivament les que jo vaig sol·licitar. I era la mare qui, quan era més cadell, m’hi portava i em venia a buscar amb el seu 600. Només em quedava a dinar al col·legi si no hi havia més remei.

D’aleshores ençà les coses han canviat molt. La dona s’ha incorporat al món laboral, en el sentit de treballar fora de casa. Els homes, per la seva banda, no han deixat de fer el que feien, de manera que avui en moltes famílies tots dos treballen a jornada completa. La pura aritmètica ens diu que, en aquestes circumstàncies, es poden dedicar menys hores als fills i filles que no pas en l’època en què jo era un infant. La gran badada va ser que l’home continués feinejant vuit hores quan la dona es va incorporar massivament al món laboral. Si les famílies d’abans, en conjunt, treballaven vuit hores (les que solia fer el pare), les famílies van passar a completar-ne setze, és a dir, les vuit d’ell i les vuit d’ella. El més desitjable, veient-ho d’avui estant, hauria sigut que les famílies haguessin continuat dedicant, sumades, vuit hores al dia a la feina. Quatre i quatre, per exemple. O la combinació que elegissin. De la manera com s’ha fet, els més nítidament afavorits han resultat ser els empresaris i la seva economia, que van veure com es multiplicaven el nombre de treballadors i les hores de feina a la seva disposició.

La present i angoixant crisi de la família i de l’ensenyament, amb el seu corol·lari de problemes psicològics en els adolescents i joves –una autèntica pandèmia–, l’esmicolament de valors fonamentals, la caiguda abismal del nivell educatiu, la dependència de les pantalles –i les addiccions i riscos que en segueixen–, l’ús de les activitats extraescolars com a aparcament de criatures… són només alguns dels problemes catedralicis als quals ens enfrontem i que ens fan patir tant. Molts dels quals, goso afirmar, es produirien amb molta menys severitat –com a mínim– si es poguessin dedicar més hores als fills. Retornar, rescabalar, a les famílies aquest temps perdut, usurpat, hauria d’esdevenir una obsessió de les societats del segle XXI.