Els governants d’arreu del planeta es pregunten en aquests moments, lògicament inquiets, quina serà la pròxima animalada de Donald Trump, un cop les antigues regles de joc, construïdes laboriosament a partir de la Segona Guerra Mundial, han saltat pels aires. Què pots passar amb Groenlàndia —que, a través de Dinamarca, forma part de l’OTAN? I amb Colòmbia? I amb Mèxic i Cuba? Una de les coses que hem après, o hauríem d’haver après, és que els EUA d’avui són capaços de qualsevol cosa. Són capaços d’anar més enllà, molt més, del que abans —els últims vuitanta anys, com a mínim— es podia pensar o imaginar.
Una altra cosa que hem après, o hauríem d’haver après, és que a l’actual administració nord-americana els grans valors democràtics i les regles que d’ells se’n desprenen li importen poc o gens. Per a Trump i els seus camarades, aquestes regles no són quelcom important, a preservar i enfortir, sinó sobretot una nosa, una amoïnosa molèstia que s’interposa entre ells i el que ells volen fer o aconseguir. A Trump no li fa fàstic que Vladímir Putin o Xi Jinping siguin uns dictadors explícits. Més aviat els enveja la llibertat d’acció, la capacitat de fer el que volen, la mena de poder que, per definició, atorguen els règims totalitaris.
Però, a més d’inquietar-nos pel que pugui continuar fent Trump, també podem preguntar-nos, i em sembla tant o més rellevant, què pot passar a partir d’ara a Veneçuela. Quin és el futur que, després del segrest de Nicolás Maduro, poden esperar els veneçolans? Sobre l’assumpte, hi ha en curs una àmplia i intensa discussió. Recentment, a X, la periodista i politòloga Estefania Molina apuntava que ara hi ha incentius perquè el règim veneçolà accepti una transició negociada cap a la democràcia. Aquests “incentius” serien conseqüència de la intervenció contra Maduro. El debat que es va generar a la xarxa va ser intens i em va semblar interessant. A desgrat que, personalment, no soc cap entusiasta —tot al contrari— de les disputes en línia, hi voldria dir també la meva.
A hores d’ara, queda clar que l’administració Trump va pactar amb la cúpula veneçolana l’operació dels Delta Force de l’altre dia. La Casa Blanca va descartar provocar un canvi de règim a través de María Corina Machado, la líder opositora, perquè va considerar, aconsellada pels seus serveis secrets, que això no seria acceptat ni per les elits —l’estructura política, funcionarial, militar, policial— ni per bona part de la població. L’opció de Delcy Rodríguez era més senzilla i còmoda, tenint en compte quin és l’objectiu: el control dels recursos, singularment el petroli. Cal recordar, en aquest punt, que si Maduro era un governant il·legítim perquè havia falsejat les eleccions, igualment ho és Delcy. Però, com dèiem, aquest tipus de detalls a Trump li rellisquen. L’opció d’una ruptura amb el règim es va arraconar, doncs. La ridícula decepció del PP i Vox davant l’entesa amb Delcy Rodríguez neix de creure’s les mentides de Trump i també —això els passa de manera alarmantment sovintejada— la propaganda pròpia.
No veig, la veritat, que Delcy Rodríguez pugui ser el Suárez d’aquesta història. És a dir, algú que, des de dins del règim, pugi conduir Veneçuela cap a un futur democràtic. Perquè Delcy no és Suárez, sinó més aviat Arias Navarro o Carrero Blanco. I també perquè, i segurament més rellevant, la democratització no és la meta dels EUA.
No hi ha res impossible i el futur és incert per naturalesa. Però si la clau és Trump i la submissió del madurisme —sense Maduro— als desitjos entre imperials i colonials dels EUA, no sembla probable una evolució democratitzadora. Més aviat, tendeixo a pensar que mentre les elits veneçolanes vagin complint el que Washington exigeixi, Trump no tindrà incentius per a emprendre una operació de tanta fondària i tan incerta. Si la colònia —o el protectorat— dona a la metròpoli el que la metròpoli pretén, per quins set sous hauria Trump —un tipus amb un gruix moral de tel de ceba— de complicar-se l’existència i forçar una transició, maniobra extremadament arriscada? Una altra cosa seria si Caracas desobeís o s’enfrontés a Washington. La meva predicció és, doncs, que si a curt termini hi ha moviments, seran, simplement, aquells que siguin necessaris per rentar una mica la cara del postchavisme. No espero, almenys de moment, una transició que condueixi a través de les reformes a la democràcia, la reconciliació i un futur millor per a Veneçuela. Tant de bo m’equivoqui.