El 19 de novembre del 1957 Albert Camus va agafar la ploma per escriure a qui havia sigut el seu mestre de primària, Louis Germain. Feia unes setmanes que a l’escriptor li havien comunicat la concessió del premi Nobel. Camus revela al seu mestre i amic: “Quan vaig saber la notícia, el meu primer pensament, després de la meva mare, va ser per a vostè”. Camus també li recorda al seu mestre el deute d’agraïment que manté amb ell: “Sense vostè, sense aquesta mà afectuosa que vau allargar al nen pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria passat”.
La relació amb el seu mestre la recull Camus en la seva novel·la autobiogràfica El primer home. L’escriptor, provinent d’una família d’ascendència menorquina, va néixer el 1913 a Algèria, en un context molt humil. Germain va saber veure en aquell nen unes qualitats excepcionals i va fer mans i mànigues perquè obtingués una beca per estudiar al liceu. Tant va ser així que el mestre va visitar la mare i l’àvia, amb qui Albert vivia –el pare havia mort a la Primera Guerra Mundial–, per convèncer-les que li permetessin continuar estudiant. La mare i l’àvia comptaven que Albert es posaria a treballar, cosa gens banal donada la pobresa en què vivien. Germain va aconseguir totes dues coses: que Camus superés les proves i guanyés la beca, i que la família acceptés que ingressés al liceu, cosa que va fer quan estava a punt de fer onze anys.
M’han vingut al cap Camus, el senyor Germain i El primer home tot pensant en el greu –gravíssim– problema que tenim amb l’ensenyament. Aquest curs ha començat amb una vaga, i res no indica que el conflicte es resolgui a curt termini. Més enllà, però, de l’enfrontament entre mestres i professors i la Generalitat, i dels possibles acords a què puguin arribar, el problema de fons, el de la qualitat –en el sentit global, integral–, trigarà molt a resoldre’s, suposant que s’acabi aconseguint.
Tots hem tingut mestres i professors pels quals sentim un enorme afecte i agraïment. La frase de Camus que he volgut recollir més amunt explica, o s’acosta a explicar, per què els recordem d’aquesta manera. L’escriptor expressa al seu mestre l’agraïment per l’aprenentatge que en va rebre i també pel seu “exemple”. Els ensenyants han d’ensenyar, i han d’ensenyar bé. Però aquells que queden en el record són els que, a més, aconsegueixen connectar i ser admirats, emocionar més enllà de la matèria de què s’ocupin. Hi ha professionals de l’ensenyament que tenen aquesta extraordinària capacitat, aquest do, per arribar als estudiants.
El marrec que era Albert Camus sentia un gran respecte per Germain i la resta dels seus mestres. I mai no li va passar pel cap qüestionar-ne l’autoritat. Tampoc a la seva família. Aquella criatura aprenia de forma extraordinària per a la seva edat perquè respectava i admirava aquell home (no hi pot haver admiració si primer no hi ha respecte). Camus hi creia: creia en el mestre, però sobretot en la persona. Això em sembla que és el que vol dir l’escriptor quan parla de l’“exemple” que, per a ell, va representar Germain.
En aquest punt ens situem de ple davant d’una de les causes de la crisi de l’ensenyament, una causa que, malauradament, no es combat amb manifestacions. Tampoc amb més lleis i normes, ni abocant al nostre sistema d’ensenyament els recursos massius que calen. És absolutament necessari retornar als mestres i professors el respecte i l’autoritat que mereixen i necessiten. L’erosió que han patit el respecte, l’autoritat i, en definitiva, el prestigi dels docents respon a canvis profunds, tectònics, en la nostra societat. Aquesta mutació dels valors inevitablement penetra en les famílies i, per tant, en la canalla. Els nens i els joves es comporten de la forma que perceben que poden comportar-se, i els esforços dels mestres i professors resulten del tot insuficients per imposar la seva autoritat.
Un bon amic de la meva generació –que és la generació que va fer l’EGB– sol comentar, tot resumint la situació a què s’ha arribat: “Abans, si un professor trucava a casa, el noi o la noia tenia un greu problema. Avui, en canvi, si el professor truca, qui té un problema, i gros, és el professor”. S’ha imposat la idea que el professorat és un subministrador de serveis i se’l tracta com si fos un empleat. A Camus la seva família el va deixar continuar amb els estudis –a desgrat del gran sacrifici que això suposava– perquè els mestres aleshores eren figures respectades, amb prestigi. Avui, probablement, Louis Germain no gosaria fer un pas com el que va fer, i si el fes, segurament els familiars se’l traurien de sobre de males maneres, tot etzibant a aquell bon home: “Però vostè què s’ha cregut?”