El català al Congrés: un èxit independentista o nacionalista?

L’entrada del català i les altres llengües oficials al Congrés de Diputats és un fet històric, i no exagero gens ni mica. És molt rellevant, tant per als catalanoparlants com per a la resta de ciutadans de l’estat espanyol. Ho és perquè atorga visibilitat i contribueix al prestigi de la nostra llengua, i ho fa en el mateix cor de la democràcia espanyola. A partir d’ara, els catalans podrem ser representats a la seu de la sobirania popular espanyola en català. Al mateix temps, els ciutadans espanyols s’adonaran de forma real, fàctica —anava a dir palpable— que a Espanya es … Continuar llegint

Ningú, ni Puigdemont, no sap què passarà

Constato un canvi d’actitud general amb relació a les possibilitats que Carles Puigdemont faci president Pedro Sánchez. No es pot dir que l’eufòria s’hagi desfermat, però sí que n’hi ha molts que han deixat l’escepticisme enrere i estan convençuts que, finalment, el líder de Junts acabarà tancant un acord amb el PSOE. Noto aquesta diferent actitud tant en periodistes i tertulians com en els partits catalans i espanyols. Fins i tot, també, en la premsa de dretes de Madrid (i en Felipe González), que comença a témer seriosament que es reediti l’executiu de coalició entre el PSOE i Sumar (abans … Continuar llegint

Front comú Junts-ERC davant Pedro Sánchez: vols dir?

La unitat de l’independentisme, això és, fonamentalment d’ERC i Junts per Catalunya, va monopolitzar la sessió de dimecres al Parlament. Els resultats de les eleccions del passat dia 23 han donat la clau del futur govern espanyol als partits sobiranistes bascos i catalans, i, molt específicament, a Junts, la formació més reticent a pactar amb Pedro Sánchez i el PSOE. Pere Aragonès va insistir dimecres a demanar unitat d’acció a l’independentisme, amb l’objectiu de treure el màxim rendiment dels catorze diputats (set i set) de què disposen republicans i juntaires al Congrés. El president va afegir que cal deixar al … Continuar llegint

Carles Puigdemont, una qüestió irresoluble?

Carles Puigdemont ha tornat a ser notícia aquests dies arran del pronunciament del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la immunitat d’ell, Clara Ponsatí i Toni Comín. També perquè això els ha provocat una situació d’inseguretat entorn de la seva assistència a les sessions del Parlament Europeu a Estrasburg. No és la primera vegada que l’actualitat ens recorda vivament la situació de Puigdemont, que continuarà sent protagonista mentre no se solucioni l’anomalia de l’exili. Un exili que, com se sap, té el seu origen en la decisió de Mariano Rajoy i el PP de subcontractar les forces policials … Continuar llegint

Una idea funesta: abstenir-se contra Junts, ERC i la CUP

Hi ha, entre els independentistes, molta gent decebuda, fastiguejada i emprenyada. Parlo dels ciutadans corrents, de la gent del carrer, dels membres civils d’aquest moviment. Em penso que el sentiment d’insatisfacció, en el grau que sigui, és majoritari, molt majoritari. Això és justament el que va portar molts votants a abstenir-se en les passades eleccions municipals del 28 de maig. Aleshores l’abstenció va fer molt mal a ERC, que va perdre ni més ni menys que 300.000 vots respecte al 2019. És probable que, a més dels pactes amb Pedro Sánchez, el fet de governar en solitari a la Generalitat … Continuar llegint

Ada Colau: de la desesperació al ridícul

Una de les frases més celebrades del president Tarradellas és aquella que dicta que en política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul. No sé —però no hi confio— si Ada Colau és gaire coneixedora de la biografia del president exiliat. Josep Tarradellas, com a figura política, presenta bastants clarobscurs i pot ser criticat per unes quantes coses, però va saber mantenir, en tot moment, la seva dignitat personal i també la dignitat de la presidència de la Generalitat, malgrat les dures circumstàncies. Tarradellas va aguantar estoicament molts anys a l’exili francès. Amb escassos recursos i, val a dir, … Continuar llegint

Pedro Sánchez i els mals resultats d’ERC fan Xavier Trias (quasi) alcalde

A mesura que transcorren els dies sembla fer-se més evident que l’avançament electoral dictat per Pedro Sánchez serà decisiu per convertir Xavier Trias en el nou alcalde de Barcelona, responsabilitat a la qual tornarà després de ser-ne desallotjat el 2015. Sánchez i els pèssims resultats obtinguts diumenge per ERC a Barcelona —i en el conjunt de Catalunya, amb més de 300.000 vots perduts— són dos factors que avui semblen (quasi) incontestables. Com vam apuntar en una anàlisi d’urgència escrita la mateixa nit de l’escrutini, tota la pressió s’ha orientat a Esquerra per tal que impedeixi, de la mà de socialistes … Continuar llegint

Pedro Sánchez pot (i ha de) pactar amb Bildu

Els fets. El PP va denunciar que quaranta-quatre etarres figuraven a les llistes electorals d’EH Bildu, set d’ells relacionats amb delictes de sang. El que no va dir el PP és que bona part d’aquestes persones van ser condemnades per pertànyer a partits polítics abertzales il·legalitzats. També calla el PP que no és pas la primera vegada que hi ha ex-presos a les llistes de l’esquerra abertzale. És una cosa antiquíssima. És més, n’hi ha que fa anys que ocupen càrrecs institucionals. Fins ara, el PP no havia convertit aquesta qüestió concreta en casus belli, malgrat la seva obsessió viciosa … Continuar llegint

Renfe Rodalies: “¡Contigo empezó todo!”

“Gracias, Kevin Roldán: ¡contigo empezó todo!”, no sé per què m’ha vingut al cap aquesta cèlebre frase de Gerard Piqué mentre provo de matar el temps amb el mòbil dins d’un vagó de Rodalies de Renfe. Som a l’estació de Viladecans, i fa més de vint minuts que no ens movem. Kevin Roldán és el cantant colombià de hip hop i reggaeton que va actuar a la festa de celebració del trentè aniversari de Cristiano Ronaldo. El mateix dia, 7 de febrer de 2015, el Reial Madrid havia encaixat un colossal 4-0 davant de l’Atlético de Madrid al Vicente Calderón. … Continuar llegint

L’acord de claredat: Aragonès contradiu el relat d’ERC

Quan Pere Aragonès va posar sobre la taula la iniciativa de l’acord de claredat el cert és que em vaig quedar parat. Perplex. El que més em va estranyar aleshores és que s’utilitzés com a referent directe la llei de Claredat aprovada pel Parlament canadenc el 2000. Aquella llei, dita de claredat, justament de clara no en té res. Conté un cúmul d’ambigüitats i excepcions destinades no a facilitar un referèndum, sinó a tot al contrari: a dotar l’Estat canadenc d’una eina per dificultar i, en darrera instància, impedir la independència del Quebec. Recordem un parell més de dades significatives: … Continuar llegint