Colau y Francisco Franco a caballo

Ada Colau y su gente, ahora con el PSC a bordo, tienen, y no dejan de demostrarlo, una enorme capacidad para la propaganda política. La tenían cuando sólo eran activistas y la tienen ahora. La alcaldesa atesora –además de un innegable carisma personal- un probado instinto y habilidad para llegar a su público a través de las palabras o los gestos adecuados, casi siempre empapados de emotividad. Se puede alegar, con razón, que sólo con palabras y gestos no basta. O que una cosa es el bla, bla, bla –lo que ahora se llama ‘postureo’- y otra infinitamente más compleja … Continuar llegint

El turisme, una maledicció?

S’acostuma a parlar en economia de la maledicció de les matèries primeres per descriure els efectes sovint dramàtics que sobre països en desenvolupament o del que abans s’anomenava el tercer món ha causat la riquesa natural, tant petroli, minerals preciosos com estratègics. Segurament recorden, per exemple, la pel·lícula ambientada a Sierra Leone Diamant de Sang (Blood Diamond), amb Leonardo Di Caprio com a protagonista. Aquestes riqueses naturals han atret tot tipus d’empreses, xarxes de traficants i gent delinqüencial que, moguts per la cobdícia, han acabat afavorint la corrupció, les dictadures, la violència, la misèria i l’ensorrament institucional, i han acabat … Continuar llegint

Adolescents, porno i internet

A bans, és a dir, abans de l’explosió d’internet, l’adolescent havia d’enginyar-se-les com podia per realitzar incursions en el fosc i fascinant món de la pornografia. Al cine no el deixaven entrar i tampoc s’atrevia a comprar el Playboy, el Lib, el Clima, el Private o alguna revista per l’estil (el quiosquer no l’hi hauria venut i potser hauria alertat la família). Per descomptat, els pares controlaven la televisió, especialment quan programaven alguna pel·lícula de dos rombes. Com a consol, a l’adolescent li quedaven les fotos de l’Interviú, que fullejava a la barberia fent-se el desganat. Les publicacions més fortes … Continuar llegint

El bingo és moolt de dretes

Comparat amb els altres, aquest és un país ben estrany, per expressar-ho diplomàticament. Ho demostra un cop més el pseudo-debat sobre BCN World. Resulta que a alguns sectors de l’esquerra no els agrada el projecte. No discuteixen que crearà riquesa i llocs de treball, ni argumenten, almenys no en veu alta, que tindrà conseqüències desastroses. El problema gruixut és que hi haurà algun casino. Segons el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, exactament el 6% de l’espai es dedicarà al joc. Altres puntualitzen que és una miqueta més. En fi, sigui com sigui, els casinos, probablement tres, seran testimonials en … Continuar llegint

‘Merlí’ o la molta feina per fer

Merlí, la sèrie protagonitzada per un professor de Filosofia (interpretat per Francesc Orella), ha estat un èxit per a TV3. La sèrie -la podríem anomenar miniculebrot- està ben feta, amb un personatge, Merlí Bergeron, amb grans virtuts i enormes defectes. És per això que el meu heroi no és ell, sinó el director de l’institut, el Toni (Pau Durà), que demostra prou criteri i intel·ligència per suportar Merlí al llarg del curs. N’aprecia que és algú que estima la seva feina profundament i a qui li importen, li importen realment, els seus alumnes. Toni descarta el que seria més fàcil, … Continuar llegint

El ‘cas Charamsa’ i els capellans gais

A primers de mes, Krzysztof Charamsa va sortir de l’armari. El sacerdot polonès treballava al dicasteri de la Doctrina de la Fe (successor de l’antic Sant Ofici). Les seves declaracions a Il Corriere della Sera i després a molts altres mitjans de comunicació van aixecar una enorme polseguera. Llançava la seva bomba just abans que s’iniciés el Sínode Ordinari de Bisbes per a la Família, impulsat pel papa Francesc, coincidència que, naturalment, no va agradar gens al Vaticà. Sens dubte , els motius de Charamsa són tan d’índole personal com general. Així, va declarar que té parella i que se sentia alliberat, capaç de ser més bon … Continuar llegint

Aylan sobre l’arena

Ja ha passat un cert temps des que la fotògrafa Nilüfer Demirva decidir prémer el botó per «mostrar la tragèdia», tal com ella mateixa declararia després. Em poso les seves dues fotografies més conegudes al davant. A la primera, hi surt el cadàver d’un nen de 3 anys, Aylan Kurdi.A la segona, un policia guardacostes duu el nen en braços. El policia és primet, i vesteix una armilla. Té el nas afilat, bigoti estil Clark Gable i és força jove. Es diu Mehmet Ciplak. Quan vaig veure per primer cop aquesta segona imatge vaig sentir Aylan als meus braços: a penes pesa, és increïblement lleuger. Els nens morts … Continuar llegint

La fugida dels joves

El 21 de maig aquest diari donava a conèixer les xifres de joves catalans que van marxar a l’estranger durant el 2014. Van ser més de 5.000. Des del 2009 han fet les maletes per emigrar a altres països al voltant de 25.000 joves d’entre els 15 i els 34 anys. Alguns, els de menys edat, ho van fer acompanyant la seva família; els altres, per buscar feina i un futur professional millor. D’aquests, molts han decidit anar-se’n una vegada completats els estudis universitaris. O força després, al topar amb desesperants dificultats per trobar feina, o fastiguejats al no aconseguir … Continuar llegint

Vacunes i ‘homeschooling’

Com se sap, a principis de mes, a Olot, un nen de sis anys va caure malalt de diftèria. Va emmalaltir perquè els seus pares no l’havien vacunat. ¿Per què no ho van fer? Doncs perquè algú els va convèncer que no calia, que eren més els perjudicis associats a la vacunació que no pas els avantatges, atès que afeccions com la diftèria són molt poc corrents. Entre els metges no hi ha debat sobre la qüestió. Tothom està d’acord en la necessitat de vacunar. Però vacunar no és, en aquest país, obligatori. Això dóna joc als que prediquen esotèriques … Continuar llegint

Prostitució i ideologisme

¿A qui no li agradaria viure en un món absolutament just i feliç? Malauradament, aquest món mai no arribarà a existir. Perquè l’home és com és i resulta extremadament difícil canviar-lo. És el que l’admirat Isaiah Berlin va voler dir amb una metàfora extreta d’ Immanuel Kant : el fust de la humanitat és tort. Irremeiablement tort. Però, mentre no habitem un planeta angelical, hem de provar de millorar la realitat que ens ha tocat viure. Sense creure, com semblen creure alguns, que el que no ens agrada desapareixerà només perquè ho prohibim, és a dir, com si poguéssim alterar … Continuar llegint