Convèncer sempre és transcendental en política, però ho esdevé especialment quan un ha de justificar l’atac a la Generalitat, la repressió i la instrumentalització dels aparells de l’estat. L’espanyolisme ha anat modelant progressivament un relat per intentar dotar de sentit i coherència a la seva actuació, un conte que s’ha construït amb dificultats, amb anades i vingudes. I que va més enllà del govern i el PP, ja que s’hi acullen amb més o menys exactitud el conjunt d’actors, polítics, funcionarials, econòmics, mediàtics i civils de l’unionisme. ¿Com és el guió que proven de convertir en el marc interpretatiu del … Continuar leyendo →

Els insults i les desqualificacions que han rajat sobre Carles Puigdemont per haver canviat el seu govern de cara a l’1-O no han estat poca cosa. Les paraules de Pablo Casado, el portaveu del PP són un bon exemple, tot i que potser una mica caricaturesc, del que vull dir: “Els mateixos que justifiquen ETA són els qui justifiquen els totalitaris a Catalunya i els dictadors a Veneçuela”. Casado no és un no-ningú, sinó el vice-secretari de comunicació del PP. A més d’un alt dirigent, és una veu oficial i autoritzada del partit de Rajoy. Però no només ha estat … Continuar leyendo →

Ho va advertir José Montilla el 2007, fa set anys, quan va parlar de ‘desafecció’. Ho va advertir el 2009 l’editorial conjunt dels diaris catalans, tot avançant-se a la sentència de l’Estatut. Ho van advertir, ho han advertit, infinites altres veus des d’aleshores. Veus de tots els colors polítics. Allò de què avisaven, crec, en gran part ja s’ha produït. I és irreversible, almenys per molts anys. I ho és més enllà del que passi el primer d’octubre. Fins fa cinc o sis anys, el gruix dels catalans havien acceptat la subordinació. Alguns sense adonar-se’n, altres perquè pensaven que calia … Continuar leyendo →

Després de l’anunci solemne de la data i la pregunta del referèndum, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras seran entrevistats per TV3. Tot plegat passarà al llarg d’aquest divendres. Qualsevol persona mínimament llegida ha de sorprendre’s davant aquest curiós format, diguem-ne dual. Vull dir que en qualsevol govern el president és el president i, en canvi, la resta és la resta. I de vicepresidents n’hi ha un, més d’un o cap. Per això, els presidents solen ser entrevistats sols, individualment. No de bracet amb el vicepresident o amb el ministre d’Indústria. Però, chers amis, la vida és la vida. … Continuar leyendo →

Com en el tren de la bruixa, l’episodi recentment viscut entorn el ‘cas Palau’ ens ha fet confirmar amb espant alguns dels aspectes menys elogiables de la política catalana d’avui. Com saben, resulta que els comuns, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, volien que el Palau de la Música acusés Convergència Democràtica pels estralls a la institució musical. El govern de la Generalitat, en absència del ministeri, s’hi va oposar. La votació en el consorci del Palau es va decantar, doncs, a favor del govern i de no acusar, de moment, CDC. Finalment, però, aquesta primera decisió va ser corregida. … Continuar leyendo →

Una de les pitjors coses que li ha passat a l’anomenat ‘procés’ sobiranista, i que li ha fet i li fa molt de mal, és que alguns no han volgut entendre, i no volen entendre, que no es tracta només de separar-se d’Espanya, sinó que el nou país, en la mesura que ho sigui, ha de ser un país lliure. Això vol dir que, entre altres coses, que en cada moment, en cada etapa, els ciutadans han de poder triar aquelles persones i aquells projectes que creguin millors. Catalunya ha de ser el que els catalans vulguin, o sigui, més … Continuar leyendo →

Ha reviscolat darrerament, arran de la seva intervenció en la comissió d’investigació dedicada a la guerra bruta contra l’independentisme, la discussió sobre l’estil de Gabriel Rufián, el líder d’ERC al Congrés de Diputats. En aquest context, Salvador Cardús confessava a Twitter que l’estil de Rufián l’incomoda. En llegir-lo no vaig poder evitar coincidir-hi. A mi també m’incomoda. O més directament: no m’agrada. No em satisfà, per dir-ho així. A continuació provaré d’explicar per què. El primer que cal dir és que si no m’agrada, si em deixa mal gust a la boca, no és per les idees que expressa. És … Continuar leyendo →

No m’agrada la violència. Tampoc la, diguem-ne, de to menor. Per això rebutjo la moguda, l’‘escrache’ que els d’Arran, colla júnior de la CUP, va dur a terme a la seu central del PP a Catalunya, al carrer barceloní d’Urgell. El fet en sí desperta la meva antipatia. La mateixa antipatia que si fossin els cadells del PP els que anessin a bramar, fer pintades, clavar adhesius i llançar coses en algun local dels que la CUP té espargits per Catalunya. Igualment, em vaig pronunciar contra els ‘escraches’ per intimidar persones organitzats en el seu dia per Colau i els … Continuar leyendo →

Ambient entusiasta, de festa, de victòria pressentida, en l’acte convocat per Esquerra Republicana dissabte al Centre de Convencions Internacional de Barcelona. Oriol Junqueras com a estrella indiscutida, còmode com mai perquè predica als convençuts, a molts convençuts. En la seva salsa, dèiem, amarat i amarant el públic amb l’estil característic, entre didàctic i populista. Un estil basat en el simplisme, que Gabriel Rufián ha sabut portar al seu màxim nivell d’efectisme. Va ser un acte no sols d’afirmació, sinó de celebració. ERC travessa un moment dolç. El PSC, el seu soci en els tripartits, s’ha anat fonent com un terròs … Continuar leyendo →