El moviment sobiranista, i sobretot els seus dirigents i sectors més actius i compromesos, han passat de la fonda preocupació i, en molts casos, evident enuig a un optimisme controlat però indissimulable. Fa només uns dies l’Estat llançava, d’una banda, la dita ‘Operació Diàleg’ i, de l’altra, la CUP arremetia contra els Mossos i exigia la dimissió del conseller Jané. La pinça perfecta. Però en molt poc temps l’operació que té a Sáenz de Santamaría i Millo com a cares visibles ha perdut qualsevol credibilitat a Catalunya (altra cosa és que es pugui instrumentalitzar per justificar davant l’opinió pública espanyola … Continuar llegint →

Contemplo un gràfic de la darrera enquesta duta a terme per l’Institut Ciències Polítiques i Socials (ICPS). Es pot dir que m’absorbeix l’atenció. De fet, són dos gràfics. En un es dibuixen les respostes de la gent en preguntar-los si els agradaria que el procés sobiranista acabés en la independència. Prop del 38% diu que sí, un percentatge que ha crescut en el darrer any. A continuació i en contraposició, s’hi dibuixen les respostes dels entrevistats en preguntar-los si creuen que, efectivament, el procés desembocarà en la independència. Només ho creu –atenció- el 16,5%, menys que fa un any. Què … Continuar llegint →

Dos mossos es van presentar divendres al matí a casa de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, de la CUP. Ho van fer per ordre del jutge (quan algú es fa l’orni i no va a declarar davant del jutge, i Venturós ho va fer en quatre ocasions), és molt possible que la policia et vingui a buscar perquè ho facis. La detenció fou molt civilitzada i discreta. Perfectament professional. L’alcaldessa va declarar davant el jutge a pesar que tenia dret a no fer-ho. En reconeixia així implícitament l’autoritat i la legitimitat. El motiu de l’enrenou, i de les citacions desateses, … Continuar llegint →

Ser entre la gent que es manifesta amb motiu l’Onze de Setembre resulta sempre reconfortant. En aquests cinc últims anys he tingut temps per observar amb detall. No és sols la incomptable quantitat de persones, el mar de gent que s’aplega mogut per un anhel comú. També m’encanta l’heterogeneïtat que hi ha. Hi ha gent de tota de tota condició -rics, pobres, del mig-, de qualsevol edat, amb diferents idees i maneres de veure el món. Matrimonis amb nens, avis que amb prou feines poden caminar, colles de joves… tots, absolutament tots, immersos en un clima de reivindicació festiva, exigent … Continuar llegint →

Santi Vila (Granollers, 1973) és un paio elegant. Ho és en les formes i en la seva aparença, i també políticament. Ho va demostrar en renunciar a la segona volta en el seu pols amb Mercè Conesa per la presidència del Consell Nacional del nou Partit Demòcrata Català. En la primera votació, Conesa va obtenir el 49,44 per cent dels vots, mentre Vila es quedava en el 42,04. Vila, tot i tenir-hi dret -Conesa no va superar el 50 per cent- va renunciar a la segona votació mitjançant un missatge a Twitter. “Conesa és una candidata excel·lent, ideològicament tenim moltes … Continuar llegint →

El Partit Demòcrata Català, successor de Convergència, hauria de ser, al meu entendre, una formació que aplegués gent moderada. Com que l’objectiu ‘moderat/da’ ha agafat mala fama darrerament -fet que no deixa de ser un símptoma preocupant- m’explicaré amb una mica de detall. Catalunya necessita una formació que sigui moderada ideològicament. Això vol dir moure’s entre la socialdemocràcia i els liberals-conservadors. Ser moderat no és una forma de tebior o estovament. Es pot ser radicalment moderat, el que passa, entre d’altres coses, per combatre amb fermesa i sense complexos els extrems, tant a l’esquerra com a la dreta. Deia que … Continuar llegint →