Per descomptat que no ens podem alegrar de cap manera de trobar-nos immersos en una crisi econòmica descomunal. En les crisis hi ha gent, molta gent, que ho passa malament, que sofreix. I els que no se’n veuen afectats directament, la viuen a través de l’experiència de parents i amics i en participar del clima social creat per les males notícies i les males perspectives. Però l’amplitud i profunditat d’aquesta crisi em fa pensar que la situació acabarà afectant positivament determinats elements culturals i psicològics. Que potser modelarà els valors i les actituds, en el sentit que probablement el ventall predominant d’aquests ressorts no serà, almenys durant un temps, el d’abans que comencés el daltabaix.

Fem un esforç i traslladem-nos als dies de vi i roses, al decenni anterior a la crisi. L’economia galopava. La sensació regnant era que cada dia que passava anàvem a més. Els bancs ens oferien tota mena de facilitats per comprar immobles, cotxes, anar de vacances a l’altra banda de l’Atlàntic o pel que fos. Els diners corrien. Els que posseïen un habitatge n’adquirien un altre, o dos més. Tot a base de préstecs. I no sols això, també compràvem un 4×4 més potent que el del veí, encara que el sou del veí doblés el nostre. Qui no havia sopat en un restaurant de la guia Michelin era poc menys que un garrepa. Ens gastàvem els ingressos presents i els ingressos futurs perquè estàvem convençuts no sols que en el futur tindríem ingressos, sinó que cada cop serien més alts.

El pudor va desar-se al calaix dels mals endreços. El que tocava era disfrutar. ¿Ho vols? Ho tens. Si gastaves molt, eres admirable. Si tenies una casa més o un cotxe de 60.000 o 100.000 euros, també. De viure endeutat se’n feia enriolada ostentació.
Aquest globus porpra resplendent va acabar esclatant. I ens hem adonat que aquella era una vida regalada, i que no tornarà. Ens hem despertat i tenim ressaca. Ara cal tenir cura del cotxe perquè ens duri, cal provar de llogar o malvendre el pis que vam comprar per invertir, cal filar prim en les despeses, i les vacances, si en podem fer, al Pirineu o a la Costa Daurada.

El cant de les sirenes de l’abundància va aconseguir alterar la nostra percepció fins a la irresponsabilitat, individual i col·lectiva. Tant va ser així que es van acabar enterrant tot un seguit de vells valors i maneres d’actuar, els dels nostres avis. Uns valors i unes actituds forjades en bona part a base dels cruels cops de mall de la guerra civil i el primer franquisme. En aquells anys, el meu pare i la seva mare -l’avi era a la presó per republicà-, com tantes altres famílies, la van passar molt magre. Al nen les sabates les hi confeccionaven com a favor els companys sabaters del pare absent. Ella anava a cosir per les cases amb una màquina que havia de carregar amunt i avall. Naturalment, en aquella època tothom fregava el tros de vorera de davant de casa. Ningú no s’imaginava que un dia d’allò se n’encarregaria l’ajuntament, menys encara somiava que l’administració els ajudés a torejar els seus problemes ni a millorar la seva existència.

Aquestes i altres coses em van venir al cap quan va sorgir el moviment dels anomenats indignats. No voldria que se m’interpretés malament, però diria que les acampades i les manifestacions van ser, almenys en part, una reacció malhumorada davant l’evidència que el globus porpra havia rebentat, i que els dies de vins i roses s’han acabat per molts temps. Una rabinadura produïda per la constatació que res ja no serà com abans. No en va barrejada amb la protesta hi trobem l’exigència als poders públics perquè arreglin el que s’ha espatllat. El moviment dels indignats expressa el cabreig, d’altre banda lògic, perquè el present i el futur han deixat de ser el que eren.

Tornem al principi. ¿La crisi canviarà les nostres actituds i avivarà uns valors que havien estat escombrats? Ara que tot se n’ha anat en orris, ¿agafaran empenta valors i actituds com el de l’esforç, la responsabilitat personal, el sentit del deure, el no estirar més el braç que la màniga o el coratge davant l’adversitat? Un bon amic a qui trasllado els meus dubtes em respon que sí, que en efecte les coses canviaran, però que no em faci il·lusions perquè serà només temporalment, i que quan torni a sortir el sol la gent en tornarà a fer de les seves, tornarem a passar de formigues a cigales, perquè els pobles llatins no tenim remei.

Potser té raó i només ens tornem bon minyons per força. Durant l’estona imprescindible, quan no hi ha alternativa. I a desgrat que Josep Guardiola insisteixi en la bondat d’algunes de les coses que deien els nostres avis, com va fer en rebre la Medalla d’Honor del Parlament: «Quan perds és responsabilitat teva», «Jo només vull fer el meu ofici el millor possible», «I no oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable». Periodista i professor de la URL.