¿Per què resulta tan extremadament complicat que s’estableixi un diàleg constructiu sobre Catalunya i el seu futur entre el catalanisme i l’espanyolisme? ¿Com és que no s’aconsegueix que es produeixi un intercanvi d’idees positiu, i com pot ser que això resulti impossible fins i tot quan hi ha bona voluntat per part dels interlocutors i anhel aparentment sincer de comprendre, de posar-se en la pell de l’altre? Aquesta dificultat fa que sovint el que s’obté no sigui un debat pròpiament dit -pedra de toc del sistema democràtic- sinó una sèrie de discursos coherents però que mai no aconsegueixen connectar. Obtenim seqüències d’afirmacions i d’idees articulades que no interactuen amb les de l’altre, igualment articulades entre elles i igualment autoreferencials.
EL PROBLEMA, m’atreviria a avançar a tall d’hipòtesi, és que, si bé els interlocutors poden compartir espai i temps, parlen i pensen des de terrenys mentals molt allunyats. Aquest inconvenient no és gens menor. Impedeix el debat fins i tot entre interlocutors altament qualificats. ¿Terrenys mentals molt allunyats? Sí, radicalment, i difícils de modular, d’amotllar-los per poder emetre en la mateixa longitud d’ona. Aquests terrenys allunyats es reflecteixen en les metàfores que uns i altres solem utilitzar per parlar de la relació entre Catalunya i Espanya. Les metàfores actuen com una mena de concentrats del que raonem i sentim. I també, i molt important, per a partir d’elles descabdellar la nostra visió de les coses. Les podem veure també com una mena de matriu o de codi, adaptables o no, combinables o no, amb altres matrius o codis. En tot cas, pensem amb metàfores. Metàfores que no són neutres, ni solament producte de la raó, sinó que estan amarades d’emocions.
Així, per exemple, el catalanisme tendeix a veure la relació entre Catalunya i Espanya com un matrimoni. Un matrimoni que ha conviscut al llarg del temps amb greus dificultats però que, malgrat això, ha fet algunes coses positives. Per a la dona -Catalunya- aquesta relació ja no té cap sentit, ja que el marit no l’escolta i ha accentuat el seu comportament poc respectuós i agressiu. La dona està farta de sacrificar-se i vol deixar-lo. Està convençuda que se’n sortirà perfectament sense ell, però tem que quan el divorci es plantegi seriosament, quan arribi el moment de la veritat, ell, que és molt possessiu, reaccioni amb un atac de violència -així ho ha fet en el passat- d’imprevisibles conseqüències. I a ella això li fa por, molta por.
En canvi, l’espanyolisme, o, tot i que no és exactament equivalent, això que ara s’anomena unionisme, veu Catalunya com una part d’Espanya i la possibilitat que s’independitzi com una autèntica amputació. Aquesta perspectiva no inclou dues entitats -un matrimoni- sinó una de sola. Això significa que Catalunya en realitat no tindria capacitat de decidir per si mateixa i, en conseqüència, de separar-se. És natural, doncs, que l’espanyolisme mai no es refereixi a la voluntat dels catalans i quasi sempre atribueixi els moviments independentistes a les maniobres o a la propaganda dels partits nacionalistes catalans o a certs mitjans de comunicació. La gran majoria del poble català no seria realment sobiranista o independentista, sinó víctima d’un malvat complot per enganyar-lo, per fer-li veure el que no és. L’espanyolisme rebutja que una cama o un braç o un ull tinguin vida pròpia i, per tant, tinguin capacitat d’actuar autònomament. Més aviat troba que Catalunya és una part essencial del seu cos que presenta un comportament anòmal -¿malalt?- i que sens dubte cal esforçar-se a corregir. Per tot això resultaria completament absurd, surrealista, permetre que els catalans decideixin. És més: abans d’admetre una amputació, l’espanyolisme està disposat a ficar la cama o el braç a la trituradora, o a socarrimar-se l’ull amb un ferro roent.
COM ES POT apreciar, el pinyol semàntic d’una i altra metàfora són ben diferents. Mentre que en la metàfora matrimonial parlem de dos subjectes, en el segon cas s’afirma no sols que un és posseït per l’altre, sinó que un és part de l’altre. Ras i curt: encara que es declari el contrari i es lloï la personalitat diferenciada de Catalunya, el que succeeix, a un nivell més profund i certament determinant, és que en la metàfora espanyolista senzillament hi falta l’altre. No n’hi ha. No hi és. No s’admet la seva existència i, per tant, no se li reconeixen els drets que, d’aquesta existència, se’n derivarien. Com tots els que estan tan fortament arrelats en els caps i els cors, no és aquest un problema petit. Menys encara fàcil de resoldre.
*Periodista.