Som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats. Jorge Luis Borges

Cada persona és un món, se sol dir, o bé: cada persona és única. A desgrat que no signifiquen exactament el mateix, aquestes expressions són absolutament certes i es complementen.

Naixem diferents, recorrem camins diferents i ens relacionem de forma diferent amb l’entorn. Les nostres capacitats sensorials i cognitives no són idèntiques i, a sobre, els nostres sentits (en conjunció amb el cervell) tenen el costum d’enganyar-nos sovint, alterant la nostra percepció de les coses. Les experiències percebudes les processem, emmagatzemem i revisitem cadascú a la seva manera.

Anem, però, una mica més enllà. Cada home o dona canvia constantment, esdevenint diferent a si mateix, per dir-ho així. Viure va modelant la nostra manera de veure el món. Ens fa evolucionar. Avui no pensem ni sentim com ho fèiem quan érem adolescents, posem per cas. Ni que volguéssim no podríem. Sabem també que les experiències tenen el poder de modificar el nostre cervell, que és un òrgan enormement plàstic, això és, com ha demostrat la neurociència, que aquest òrgan es transmuta en un sentit o altre segons el tipus d’activitat que li fem dur a terme. El cervell és fins i tot capaç d’autoreparar-se i aconseguir que altres àrees assumeixin les funcions d’una part danyada (per una malaltia o per un accident).

La memòria -base de la nostra identitat- no és estàtica ni encara menys un mecanisme exacte. Incorporem, assumim, nova informació sense parar. I oblidem coses, sempre estem oblidant coses. L’oblit, de la seva banda, constitueix en si mateix un factor d’alteració de la memòria. El procés d’esborrament de records resulta necessari, però no el controlem. Per si fos poc, cada vegada que reutilitzem un record, aquest record es veu transformat, de manera que mai no el recordem igual.

La nostra memòria esculpeix els nostres records, així és que podem arribar a recordar fets que s’assemblen ben poc a l’experiència originària. El record d’un fet pot acabar esdevenint una pura ombra d’allò que realment va succeir, un eco apagat, o haver sofert una extraordinària distorsió. O aparèixer de sobte després d’haver-se mantingut ocult, submergit en l’inconscient durant anys.

També pot ocórrer que rememorem coses que no sabem d’on surten, perquè n’hem oblidat la font. Això fa que, tal com ha explicat brillantment Oliver Sacks, es produeixin plagis i autoplagis involuntaris -copiem o ens copiem sense ser-ne conscients-, que recordem vivències que no hem viscut personalment -records que no són nostres i que ens apropiem sense voler- i, inclús, que sigui possible implantar, en determinats casos, falses experiències en la memòria de les persones.

Parlant de les entremaliadures que ens fa la memòria, Sacks esmenta, per exemple, el cas de Ronald Reagan, que -no estant encara malalt- narrava per equivocació com a veritable un succés que formava part de l’argument de la pel·lícula A Wing and a Prayer, de 1944, film que l’havia impressionat profundament. O els casos relativament habituals de plagis comesos pels seus autors amb total innocència. Sembla que el president nord-americà havia conservat els fets en la seva memòria però oblidant-ne la font. Oliver Sacks mateix creia haver estat testimoni d’un bombardeig durant la seva infantesa a Londres que en realitat no havia viscut personalment, sinó que li havia estat relatat pel seu germà Michael.

Inevitablement el contacte amb la realitat ens transforma i transforma al seu torn la manera com ens relacionem amb aquesta realitat, en una dialèctica ininterrompuda, dibuixant un cercle que impulsa i condiciona la nostra existència. Percebem, processem, emmagatzemem, recuperem, reprocessem, etcètera, una i altra vegada, de manera ininterrompuda, sempre.

Cada persona és un món i és única, i la ciència no deixa d’omplir de contingut aquestes afirmacions populars. D’altra banda, com més ens adonem, com més prenem consciència, de la tremenda complexitat de la ment i del seu funcionament, més obligats estem, més ineludiblement abocats, a repensar algunes de les idees que sustenten l’arquitectura ideològica de la nostra civilització. Qüestions relacionades amb la pròpia ontologia de l’ésser humà -¿qui o què som?- o bé qüestions epistemològiques fonamentals, com la forma que tenim de concebre i interactuar amb el món que ens envolta o la naturalesa d’allò que anomenem veritat (que, segurament, hauríem de desdoblar en una veritat històrica i externa i una veritat o memòria psicològica i personal).