La unitat de l’independentisme, això és, fonamentalment d’ERC i Junts per Catalunya, va monopolitzar la sessió de dimecres al Parlament. Els resultats de les eleccions del passat dia 23 han donat la clau del futur govern espanyol als partits sobiranistes bascos i catalans, i, molt específicament, a Junts, la formació més reticent a pactar amb Pedro Sánchez i el PSOE. Pere Aragonès va insistir dimecres a demanar unitat d’acció a l’independentisme, amb l’objectiu de treure el màxim rendiment dels catorze diputats (set i set) de què disposen republicans i juntaires al Congrés. El president va afegir que cal deixar al marge la ja eterna baralla entre els dos grans partits independentistes. “Si encetem una dinàmica que pugui sonar a retrets, segur que serà molt més difícil aconseguir aquest front comú. Per tant, posem-ho fàcil”. Igualment, va reclamar coratge a Sánchez, que és qui, va recalcar, té la part més gran de responsabilitat. En nom de Junts, Albert Batet va insistir que el que a ells els mou és el seu compromís amb Catalunya, i no pas “salvar” el govern espanyol i la seva estabilitat. Batet, que no va rebutjar entendre’s amb ERC, va constatar que cal aprofitar les circumstàncies. No es va estar, però, de censurar una vegada més l’estratègia de diàleg i pacte amb Sánchez desplegada per part dels d’Oriol Junqueras.

La veritat és que aquestes declaracions, com d’altres anteriors i d’altres que segurament vindran, han d’agradar a la majoria dels catalans independentistes. Molts d’ells fins i tot poden pensar que, després dels resultats electorals, ERC i Junts, Junts i ERC, han entès el missatge i són conscients que un dels motius del càstig dels ciutadans és la seva impresentable animadversió mútua. Els més optimistes poden arribar a somiar, no sols en la coordinació per a aquesta negociació a Madrid de què parlaven Aragonès i Batet, sinó també en una nova etapa de col·laboració que, en el futur, pogués anar a més i desembocar en una estratègia unitària a les Corts espanyoles, una priorització dels pactes entre independentistes a municipis i diputacions i, per què no, un nou govern de coalició al capdavant de la Generalitat. Aquest escenari segur que abelleix, i molt, a l’independentisme civil, a la gent. La pacificació i la construcció d’una relació sana, positiva i fructífera entre republicans i postconvergents és una aspiració de moltes persones de bona fe, a qui il·lusiona la perspectiva d’una reconciliació. (La forma com Jaume Collboni va aconseguir fa ben poc l’alcaldia de la Ciutat Comtal va fer creure que hi hauria un acostament entre Junts i ERC. D’altra banda, l’encara més recent entrada dels republicans al govern de la Diputació de Barcelona no ajuda al bon clima entre els independentistes).

A mi tot això m’agradaria poder creure-m’ho. Però soc gat escaldat. Tots hem contemplat, una vegada darrere l’altra, com s’imposaven les crítiques, l’agror, la completa desconfiança i, de vegades, un odi sincer i espès. Això és així perquè els principals actors —aquest conflicte té una dimensió que és molt personal, d’enfrontament entre persones amb noms i cognoms, molt concretes— són incapaços de girar full i començar de nou. Incapaços. Així doncs, fins que determinades persones d’ERC i Junts no abandonin el comandament, la reconciliació no serà possible. Ni tan sols ho serà treballar plegats de veritat.

Per si això no fos prou, a la present conjuntura hi ha massa coses que fan difícil deduir que es produirà la conjunció entre ERC i Junts que molts ciutadans voldrien. Per començar, molts postconvergents poden sospitar —amb raó, potser, o sense— que ERC crida a fer un front comú perquè es troba amb l’aigua al coll. Resumint-ho molt: a Junts saben perfectament que la pèrdua de vots d’ERC ha estat brutal en les dues últimes eleccions: van restar més de 300.000 vots el 28 de maig i més de 410.000 el diumenge passat. Dues autèntiques patacades. Especulen, veient això, els de Carles Puigdemont que tard o d’hora, a desgrat de la disciplina imposada per la cúpula, creixeran dins d’ERC les veus demanant explicacions i responsabilitats a Junqueras i el seu entorn.

A més de les tírries personals i del fet que ERC ha quedat debilitada a les dues últimes eleccions, hi ha una tercera raó per al pessimisme quant a l’entesa entre uns i altres. Davant de la situació que han deixat les eleccions espanyoles, hi pot haver la temptació entre els de Puigdemont de creure que ho tenen tot de cara i, contràriament, ERC, molts números de sortir-ne malparada. M’explico. Si Junts per Catalunya pacta amb Sánchez —cosa que ara per ara sembla molt complicada—, qui s’endurà les medalles i els honors serà, evidentment, Junts. Si no hi ha pacte, és possible que sigui també Junts qui hi guanyi, atès que haurà exhibit fermesa davant l’estat i demostrat un compromís inexpugnable amb Catalunya i la seva independència. D’alguna manera, els postconvergents han aconseguit ser percebuts a ulls de bona part de l’independentisme com més determinats, més coherents, més disposats al que convingui per la independència.

Tots aquests motius, i algun altre, fan molt costa amunt confiar que, aquest cop sí, ERC i Junts, Junts i ERC, canviaran d’actitud i avançaran pel camí de la col·laboració i la millora de les seves relacions. Com deia a dalt, em considero un gat escaldat que, com tanta altra gent, ha contemplat massa vegades com les frases benintencionades eren escombrades asprament pels fets, per les accions.

Vegem, però, què passa ara.