Constato un canvi d’actitud general amb relació a les possibilitats que Carles Puigdemont faci president Pedro Sánchez. No es pot dir que l’eufòria s’hagi desfermat, però sí que n’hi ha molts que han deixat l’escepticisme enrere i estan convençuts que, finalment, el líder de Junts acabarà tancant un acord amb el PSOE. Noto aquesta diferent actitud tant en periodistes i tertulians com en els partits catalans i espanyols. Fins i tot, també, en la premsa de dretes de Madrid (i en Felipe González), que comença a témer seriosament que es reediti l’executiu de coalició entre el PSOE i Sumar (abans Unidas Podemos).
El fet que Puigdemont hagi volgut assumir en solitari el lideratge de l’operació ha propiciat que apareguin suposats especialistes en la psicologia profunda de l’expresident de la Generalitat. És com si hagués nascut una subespecialitat en l’anàlisi i la informació polítiques que podríem anomenar “puigdemontòlegs”, els quals malden per avançar-nos què farà el president a l’exili quan arribi el moment de la decisió final, aquell moment en què estarà sol i haurà de decidir entre un “sí” i un “no”. Entre els puigemonotòlegs, el que ara s’imposa és dir que la negociació acabarà amb acord i que els preliminars conduiran al casori.
Persisteixen, en paral·lel, un parell d’errors, que, a més, són molt freqüents quan es pretén “calcular” el futur de la negociació entre uns i altres. El primer: Puigdemont no és un polític com els altres, senzillament pel que ha viscut durant la seva presidència, i també després —sis anys a l’estranger ho impedeixen—. Per tant, les seves coordenades, els seus desitjos i les seves necessitats són molt particulars. Els seus incentius també són específics. No es poden aplicar a Puigdemont els mateixos patrons que a qualsevol altre polític en una situació convencional.
El segon: Junts no és Convergència Democràtica. A Junts hi ha gent que ve d’aquell món, però és un món que ja no existeix. Provar d’extrapolar la naturalesa i els comportaments del pujolisme i Convergència per tractar de preveure els moviments de Puigdemont i Junts per Catalunya denota una gran manca de rigor, és una barbaritat.
A l’hora de dir que hi haurà acord —o dir el contrari— cal ser prudent. I tenir clar que és un exercici que fa frontera amb el territori del paranormal, si m’ho permeten. Perquè, com es pot determinar el que decidirà algú que no sap, ni ell mateix, què decidirà? En efecte, Puigdemont té clar com s’ha de comportar i com ha de conduir la situació, però avui, i crec que durant força dies encara, ni sap ni sabrà com finalitza tot plegat. Puigdemont i també la cúpula de Junts coneixen la metodologia, el camí a seguir, però de cap manera el destí. Això, que és una obvietat, sembla difícil de comprendre per a alguns, i són molts a qui els venç la temptació d’anunciar el resultat abans que existeixi, abans que es jugui el partit, abans que no habiti ni tan sols en la ment dels principals actors implicats. Cal tenir ben clar que no es pot saber el que encara no és.
És veritat —això sí que ho sabem— que Puigdemont ha volgut jugar la partida. Ha volgut que es repartissin cartes. Per això havia d’arribar a l’acord sobre la composició de la mesa del Congrés de Diputats. Després ha seguit en aquesta línia, per exemple, amb la reunió amb la vicepresidenta del govern espanyol i líder de Sumar, Yolanda Díaz, a Brussel·les, i amb la conferència de dimarts, a la mateixa ciutat. Tot plegat suposa una rectificació en tota regla de l’actitud anterior de Carles Puigdemont, que havia rebutjat qualsevol diàleg. Però això diu el que diu, ni més ni tampoc menys: que Puigdemont vol que, efectivament, es produeixi una negociació en els termes que ell ha exposat, amb PSOE i Sumar, i, molt específicament, amb Sánchez.
Però negociar vol dir negociar, no vol dir acceptar o pactar. Diguem-ho d’una altra manera. Si Puigdemont no volgués (suposem que ho tingués planificat) tancar cap acord amb Sánchez, els passos que ha seguit fins ara haurien estat exactament els mateixos. Perquè, encara que volgués tancar la porta als nassos del líder socialista, a Puigdemont i a Junts no els interessa aparèixer d’entrada com a contraris a una possible entesa. O sigui, que malgrat que l’objectiu fos dir que no, el que ha passat hauria passat també, la seqüència que hem vist desenvolupar-se s’hagués produït igualment. De moment, el que han fet Puigdemont i Junts no prejutja res. El comportament de Puigdemont i Junts no defineix el desenllaç.
El que sap Puigdemont és que ha de posar el llistó alt, molt alt, però no impossible. I també que acceptar una altra cosa seria catastròfic per a ell i per a Junts. En tot cas, l’expresident, si hi ha pacte, s’assegurarà també que quedi clar que el que ha obtingut en cap cas no ho hagués pogut aconseguir Esquerra Republicana.