Hi ha successos i decisions en la vida, i per descomptat en la política, que no tenen marxa enrere. Un cop s’han produït resulta impossible recompondre la situació anterior, tornar a les coses tal com eren abans. Per a bé o per a mal, aquell succés o aquella decisió és irreversible. Aleshores no resta cap altra opció que continuar endavant tenint en compte la transformació que s’ha produït. Això, o una cosa molt semblant a això, és el que ha ocorregut en les últimes setmanes en la política catalana i també espanyola. La decisió del president Carles Puigdemont i de Junts per Catalunya de negociar, primer, i acordar, a continuació, la nova composició de la mesa del Congrés, al capdavant de la qual ha estat elegida Francina Armengol, no és innòcua. Suposa un canvi profund.
El pacte sobre la mesa ha estat subratllat, reblat, per la disposició mostrada pels independentistes de JxCat a negociar amb el PSOE la possibilitat que el socialista Pedro Sánchez disposi d’un nou mandat com a president del govern d’Espanya. Després de l’acord sobre l’òrgan de govern de la cambra baixa, Puigdemont, acompanyat de Toni Comín, es va entrevistar amb la líder de Sumar, Yolanda Díaz, a qui va flanquejar Jaume Asens. Hi va haver llum i imatges per immortalitzar el moment en què la vicepresidenta del govern central es trobava amb els independentistes perseguits per la justícia espanyola.
L’endemà, també a Brussel·les, Puigdemont, en una breu però solemne conferència, definia el marc per a una negociació amb el PSOE. La lletra i la música estaven perfectament concebudes per enviar un missatge al PSOE. En aquest missatge, el president exiliat deia que, malgrat que serà una negociació molt complicada, tant que potser fracassarà, ell, tanmateix, està disposat a provar-ho.
Puigdemont confirmava, d’aquesta manera, i de forma incontrovertible, el gir de 180 graus realitzat. El líder de Junts ha passat de rebutjar qualsevol negociació amb el PSOE a llançar-s’hi de cap, en primera persona, acaparant tot el protagonisme. De declarar que “Pedro Sánchez no serà primer ministre amb els vots de Junts” (15 de juliol d’enguany, en una entrevista a l’ARA) o denunciar el “pactisme màgic” (6 de desembre de 2020, en un article a La Vanguardia) a posar les bases per negociar amb el PSOE sobre el pròxim govern d’Espanya. Puigdemont havia acusat reiteradament Sánchez de “mentider” i el PSOE de “repressor”.
Una carambola aritmètica –per la qual els set diputats que Junts va aconseguir el 23 de juliol van esdevenir claus– ha propiciat el cop de timó de Puigdemont. El líder juntaire l’ha pogut dur a terme perquè els més fervents partidaris de la confrontació immediata són molt respectuosos amb l’autoritat de l’expresident de Catalunya. Els pragmàtics de Junts, que també el respecten, contemplen esperançats com l’actuació de Puigdemont s’alinea amb la seva estratègia realista i basada en la negociació.
Diuen que Cèsar, quan l’hivern de l’any 49 aC va travessar el Rubicó, va exclamar “alea iacta est” (la sort ha estat tirada). Sabia que en aquell instant començava una guerra. Un cop a l’altra banda del riu, no hi havia retorn ni esmena possible. Carles Puigdemont també és conscient que les coses seran diferents a partir d’ara. I ho seran a desgrat que, finalment, pel motiu que sigui, Sánchez i ell no tanquin un pacte.
La política catalana es troba en un canvi de rasant. Entre els independentistes, ERC ha perdut el monopoli de la negociació i el pacte amb els socialistes. No és estrany que, en aquesta nova dinàmica, els republicans, inquiets, no deixin d’insistir que cal fer pinya a fi de ser més forts i eficaços en la negociació amb el PSOE. Al seu torn, a la banda dels del morro fort i l’octubrisme han quedat només la CUP i l’Assemblea Nacional Catalana de Dolors Feliu, qui el proppassat Onze de Setembre amenaçava Junts i ERC amb una llista electoral dissenyada contra ells. Feliu, que empra una lògica dislocada, exigia als partits sobiranistes proclamar de seguida la independència o bé convocar eleccions perquè altres ho puguin fer. El PP, mentrestant, es disposa, com han reclamat Aznar i Ayuso, a incendiar els carrers i les institucions per impedir que Puigdemont faci president Sánchez. S’espera una tempesta igual o pitjor que la que es va desencadenar per dinamitar la reforma de l’Estatut l’any 2006, quan tot va començar.