Dolors Feliu, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, va assenyalar, el diumenge passat, 1 d’octubre, que no hi pot haver amnistia si no hi ha alhora autodeterminació. Perquè l’amnistia sola, va continuar, “blanqueja Espanya” i és, per tant, una “trampa”. “No volem ser un poble perdonat i vençut”, va reblar. Uns dies abans, en la commemoració de l’Onze de Setembre, havia exigit a ERC, Junts i la CUP que declarin la independència immediatament o convoquin noves eleccions perquè uns altres —la “llista cívica” que ella impulsa— puguin fer-la. Mentrestant, un sector del Consell de la República, presidit per Carles Puigdemont, reclama bloquejar la investidura de Pedro Sánchez. Per acabar-ho d’adobar, Clara Ponsatí reflexiona que l’independentisme encara no està en condicions de negociar amb Espanya, tot afegint: “No vam fer l’1-O perquè al cap de sis anys el resultat fos una amnistia”. Remata Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll i líder del partit Aliança Catalana, convidant a declarar la independència. Així ja no caldrà l’amnistia, argumenta, perquè quedaran sense efecte “les sentències dels tribunals espanyols”. Tampoc no agrada l’amnistia a la plataforma Alerta Solidària, pròxima a la CUP: “No volem més favors a Espanya ni més enganys a l’independentisme!”

Són només algunes mostres del moviment contrari a l’amnistia i al pacte de l’independentisme amb Pedro Sánchez. Es tracta d’un independentisme heterogeni, però amb un tret en comú: la seva radicalitat el situa més enllà de Junts i fins i tot de la CUP. És en aquest territori on habitaria el que s’ha batejat com el “quart espai independentista”, un quart espai que, de moment, no s’ha articulat com a partit, com a oferta electoral concreta, però que podria perfectament fer-ho, en especial si s’arriba a un acord per investir Sánchez.

En podem dir “quart espai independentista” o en podríem dir també terraplanisme independentista. El terraplanisme, amb orígens al segle XIX, va revifar en ple segle XX. En la seva base es tracta de mantenir una creença —la Terra és plana—, a desgrat que totes les evidències científiques n’hagin demostrat, una vegada rere l’altra, la falsedat. És més, sovint, com més se’ls tracta de conduir vers el terreny de la lògica, més perseveren els terraplanistes, més s’atrinxeren, en la seva idea absurda. El mateix fenomen es manifesta amb relació a la presència de l’home a la Lluna (hi ha qui diu que l’home mai no hi ha arribat) o, com hem vist fa poc i encara veiem, amb relació a les vacunes. Aquesta mena de gent, entossudida a creure en carallotades, solen completar i reforçar el seu relat tot al·ludint a obscures conspiracions, conspiracions responsables que tothom estigui completament enganyats menys ells.

Els que reclamen declarar la independència avui mateix —perquè tan sols és qüestió de voler-ho— són una família més de la gran família terraplanista. Simplement, perquè creuen amb tota la seva ànima en una cosa que es contradiu amb els fets i xoca amb la situació real. Militen en el bàndol contrari a Keynes. En el seu cas, quan les circumstàncies canvien, ells no canvien les seves opinions. Les mantenen, amb tanta cabuderia com poden, que és molta.

Si rebutgem el terraplanisme i assumim la pura realitat —és a dir, que per poder assolir la independència caldrà treballar de valent i durant molt de temps i, finalment, si s’han fet les coses bé, tenir sort— ens adonem que l’amnistia ha de ser acceptada. Com pot entendre l’independentista de bona fe que, podent alliberar força centenars de persones de sotmetre’s a la justícia espanyola, es rebutgi fer-ho? Algú voldria militar en un club així? És més: ningú, ni el més salvatge i més maldestre dels exèrcits es desentén dels seus presoners i ferits. Als primers, prova de rescatar-los; als segons, de salvaguardar-los i sanar-los. A les batalles sovint es declaraven treves breus per recollir aquells que —fossin generals, fossin soldats rasos— havien quedat malparats, nafrats, durant la lluita. És una regla bàsica emparentada amb l’honor. Però rebutjar l’amnistia no sols és un acte insolidari, fins i tot cruel, amb relació als companys de lluita. És també, en termes pràctics, una bogeria. Quin moviment, sobretot si es troba en hores baixes, abandonaria a la seva sort centenars de persones que han demostrat la seva lleialtat i el seu compromís amb la causa de Catalunya? És de perdedors, oi? I també, perdó, d’enzes.