La qüestió de la dita unilateralitat ve a ser, en aquestes negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, com el monstre del llac Ness: de tant en tant treu el cap amb força, i després torna a amagar-se en les profunditats ombrívoles. Han aparegut informacions periodístiques que apuntaven, per exemple, que el PSOE reclama a l’independentisme que rebutgi la via unilateral com a condició per concedir l’amnistia. Per dir-ho amb la cèlebre frase de Jordi Cuixart: que no ho tornin a fer. A partir d’aquestes informacions s’han produït opinions molt dividides: mentre que aquesta exigència per a uns és perfectament comprensible, per a altres és no només un disbarat, sinó també tota una humiliació. El que rau en el fons d’aquest assumpte és el dret a l’autodeterminació. Parlar d’això, suposo que no se li escapa a ningú, és enormement complex. Intentaré de fer-me entendre, encara que corri el risc de, potser, simplificar en excés.
Aquelles persones que consideren que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia i diferenciada, és a dir, una nació, per pura lògica, han de concloure que, com a poble, com a nació, Catalunya —els catalans— té dret a decidir el seu futur. Que té dret a l’autodeterminació. Si assumim aquest plantejament, ens adonem de seguida que negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya suposa negar-ne també el caràcter nacional. D’altra banda, abandonar la unilateralitat significa comprometre’s a no fer efectiva, a no realitzar, la independència si hi ha l’oposició de l’estat, Espanya en aquest cas. És, per tant, acceptar que no seràs independent mentre l’estat en qüestió no acordi que accepta que n’esdevinguis. O sigui, que estigui disposat a acordar un referèndum per tal que la ciutadania de la nació decideixi què vol i, a continuació, articular l’aplicació del resultat. Com es pot observar, renunciar a la unilateralitat és també, en la pràctica, renunciar a l’autodeterminació, atès que deixes l’exercici del teu dret, la decisió sobre el teu futur, en mans d’aquell estat del qual justament et voldries, potser, desprendre. L’únic que pots fer és, doncs, provar de convèncer-lo.
Per a aquells que pensen que Catalunya és una nació, és a dir, per a qualsevol nacionalista, Catalunya no pot negar-se a si mateixa el dret a autodeterminar-se, no se’l pot sostreure. No poden afirmar en cap cas que Catalunya és una nació i, alhora, a continuació, sentenciar que, a desgrat d’això, no té dret a decidir sobre el seu futur. Sí que es pot concloure que no es vol o que no es pot, en les actuals circumstàncies, exercir aquest dret. Es pot descartar exercir-lo durant un temps, però en cap cas no es pot eliminar. ‘De facto’, això és el que passa avui, ja que la major part del nacionalisme i del sobiranisme catalans és conscient que no disposa de prou força per exercir unilateralment l’autodeterminació, malgrat el que prediquen alguns terraplanistes, segons els quals la independència, si es vol, es podria tenir demà mateix. Una generació, o dues, o tres de catalans no poden de cap manera renunciar a exercir el dret d’autodeterminació —de manera acordada o unilateralment— per sempre, perquè ho estarien fent en nom de les generacions futures.
Aturem-nos aquí un moment per subratllar que aquesta és una discussió que només pren cos, només assoleix un veritable pes, quan un poble té realment la possibilitat de transitar la via unilateral, atès que disposa de prou força per poder preguntar i, si el resultat és afirmatiu, aplicar aquest resultat… Provar de fer-ho sense les mínimes possibilitats desemboca en el fracàs, la frustració i altres conseqüències negatives per al país i la seva gent. És el que va ocórrer a Catalunya l’octubre del 2017.
El Govern i el Parlament català poden abstenir-se explícitament d’apostar per la unilateralitat, però mai, si hi ha majoria nacionalista, negar el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Naturalment, una altra futura majoria pot revertir aquesta posició. De fet, aquesta renúncia, de manera implícita i ambigua, s’ha produït en el cas de la cèlebre taula de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya. Així, almenys, es pot desprendre de la lectura dels textos corresponents. Una altra cosa és que, per raons òbvies, interessi a tothom —a les dues parts— poder interpretar-los com més els convingui de cara a les seves parròquies corresponents.
Quant als partits, les entitats i altres actors, el primer que cal dir és que només es representen a si mateixos. Tots ells poden descartar l’exercici de l’autodeterminació unilateral. Però no ho poden fer en el nom de Catalunya. Naturalment, a més, els seus responsables futurs també poden decidir variar la seva postura i tornar a contemplar la unilateralitat com una alternativa democràtica i legítima.