Recentment, he tingut el goig d’afegir un nou heroi a la meva prestatgeria. Estic content perquè, com comprendran, no és fàcil trobar persones dignes d’aquest reconeixement. Aquests meus herois em serveixen per poder-m’hi emmirallar i prendre exemple. També, i aquest extrem resulta fonamental, per alimentar la confiança en l’espècie. L’home de qui parlo és un individu normal i corrent. Juan Carlos Nieto, funcionari del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE), és algú amb prou criteri i conviccions per nedar a contracorrent. En certa manera, és un revolucionari capaç de contradir les regles d’un sistema que corre el risc d’esdevenir demencial.

Juan Carlos Nieto fa 37 anys que és funcionari públic. Actualment i des de fa quinze anys treballa al SEPE de Mérida. Al Juan Carlos li han obert un expedient disciplinari per atendre alguns ciutadans que es presentaven a l’oficina sense disposar de cita prèvia. Ell, quan no tenia ningú a la cua, els responia les seves consultes i els facilitava el tràmit corresponent, com ara fer-los un certificat. Se l’acusa de no fer cas a la directora de l’oficina i haver pogut discriminar usuaris que sí que tenien cita. “Mai no vaig deixar d’atendre algú amb cita per tal d’atendre una altra persona que no en tenia. Quan hi havia capacitat i algú arribava amb una necessitat urgent i hi havia un forat, jo intentava ajudar, però no per caritat, simplement perquè és la meva feina”, ha explicat ell a Eldiario.es. La cita prèvia, un mecanisme implantat massivament durant la pandèmia, s’ha convertit en la via d’accés habitual i a vegades única als serveis públics. Malgrat que pot millorar l’organització, acaba marginant determinats col·lectius, perquè no tothom té accés a un ordinador o té capacitació per fer els tràmits, sovint complicats, de manera digital. Això succeeix notòriament amb la gent d’una determinada edat. Juan Carlos Nieto ha insistit que no pretenia originar cap polèmica, però s’ha mostrat agraït als molts ciutadans que s’han manifestat davant la seva oficina per donar-li suport.

En el món de l’administració pública, i a voltes igualment en l’empresa privada, el sistema convida la persona a no fer res que vagi un mil·límetre enllà del que és absolutament imprescindible. No es premia ningú per transcendir, encara que sigui una mica, les fronteres del que se suposa que són les seves estrictes obligacions. Amb el temps, la reacció del treballador és lògicament limitar-se a fer l’exigible. Aferrar-se als procediments establerts. Sovint perquè no vol fer més del que toca, d’allò pel qual se suposa que el paguen. Però moltes altres vegades també perquè sap per experiència que tenir idees pròpies o voler tirar endavant alguna iniciativa acaba passant factura.

Aquesta cultura i aquests missatges, explícits o no, no sols desincentiven i desmotiven les persones que de veritat volen fer bé la seva feina, sinó que són també grapats d’arena llançats als engranatges de qualsevol organització. El seu resultat és la ineficàcia i la lentitud. Producte d’això és també la multiplicació demencial de la paperassa, quan el que caldria seria que fos la mínima imprescindible. És un cercle viciós i, si no s’actua amb determinació, pot acabar fent insofrible qualsevol contacte amb l’administració. No és estrany, doncs, que una de les principals queixes, a part de la manca de recursos, de pagesos, pescadors, metges o mestres i professors, sigui, precisament, l’excés de paperassa i l’atuïdora càrrega burocràtica. Només cal haver de fer una senzilla factura a, per exemple, la Generalitat de Catalunya per saber de quina mena d’infern estem parlant.

Al cap i a la fi, el que li ha passat a Juan Carlos Nieto, el protagonista d’aquest article, és que l’obliguen a fer com, amb honroses excepcions, fan els funcionaris que no volen problemes: a mirar el dit i no la Lluna. A aferrar-se a la normativa i tancar els ulls davant la resta. És igual que això suposi, escandalosament, sabotejar l’objectiu que se suposa que es persegueix: servir el ciutadà. Ho podríem anomenar la miopia del funcionari, una mena d’alienació que connecta directament amb aquell “Vuelva usted mañana” de Larra i amb els angoixants malsons kafkians. Segons en què desemboqui l’expedient contra Juan Carlos Nieto, es poden transmetre dos senyals radicalment oposats. Si se’l castiga, s’estarà esperonant la miopia dels funcionaris, és a dir, se’ls dirà que s’aferrin tant com puguin a la literalitat de la regla, que es repleguin, que facin solament l’imprescindible. Que el que val són els procediments. Si no se’l castiga, vol dir que encara hi ha esperança. Perquè se’ls estarà convidant a ser més flexibles, a tenir iniciativa i criteri i, en resum, a ser humans.