Acudeixo a l’exposició ‘Warhol. L’art mecànic’, al CaixaForum de Barcelona (ara es pot veure al CaixaForum de Madrid). No m’ho volia perdre. No perquè qui va néixer com a Andrew Warhol sigui un artista per qui senti especial predilecció, tampoc perquè esperés una exposició excepcional –des del meu punt de vista no ho és–, sinó per l’atractiu del personatge. Andy Warhol va aconseguir convertir-se en una icona, i a algunes icones em costa resistir-m’hi. Vençudes totes les reticències i prevencions, vaig decidir que no calia reprimir-se, i em vaig retratar en una mena de fotomaton que produïa imatges d’estètica warholiana. … Continuar llegint →

«Que sàpigues que estic tan a prop teu que, si estens la mà, crec que podràs tocar la meva», escrivia Leonard Cohen aquest estiu en el seu últim adéu a una de les seves muses, la noruega Marianne Ihlen, protagonista i inspiradora de So long, Marianne. Es van conèixer a l’illa allargada d’Hidra, a Grècia, als anys 60, en ple esclat hippie i quan ell ja era clavat a Al Pacino. Es van enamorar i després van ser amics fins que la mort la va cridar primer a ella i tot seguit a ell. Quan vaig llegir el comiat de … Continuar llegint →

Em miro ara, perquè en duc una fotografia al mòbil, Penyes de Mouthier, de Gustave Courbet (1819-1877), un quadre que l’artista francès va pintar als rodals d’Ormans, el seu poble natal, al Franc Comtat. És un quadre d’una bellesa callada però rotunda. El motiu no té res d’especial: uns turonets, un breu barranc, molt de verd. El color i la llum són inigualables. I tot el quadre exhala serenitat, una calma estranya, com de temps suspès. Té ecos de l’art japonès i explica per què a Courbet se’l cita a voltes com a antecedent d’Edward Hopper. Les Penyes de Mouthier … Continuar llegint →

Fa uns dies, el 23 de gener, es van complir 26 anys de la mort de Salvador Dalí. Tots recordem les últimes imatges del pintor: demacrat, la pell cerúlia, entubat i respirant per la boca entreoberta. Dalí va ser, juntament amb Picasso, el primer artista a qui vaig admirar de veritat, almenys segons la meva memòria. En aquell temps jo anava a classes de dibuix en una acadèmia a càrrec d’un pintor local. Al principi admirava de Dalí la seva tècnica. El seu traç. La perfecció que es desprenia dels quadros que jo havia vist en els llibres. Recordo com … Continuar llegint →