Dir-se republicà queda bé

Pere Aragonès ―i els que l’envolten― van tenir la idea de celebrar ahir institucionalment i per primer cop el 14 d’abril de 1931, és a dir, celebrar la fugida d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República espanyola. Va ser el 14 d’abril el dia en què Francesc Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. Com se sap, al fundador d’Estat Català les autoritats espanyoles el van convidar a rectificar i la cosa va quedar que Catalunya podria tenir un Estatut d’Autonomia. Una independència amb marxa enrere. Mutatis mutandis, com la del … Continuar llegint

Jordi Sànchez deixa Junts sense endreçar

Més clar, l’aigua. Jordi Sànchez va demanar unitat a Junts per Catalunya perquè la força política impulsada i presidida per Carles Puigdemont li manca justament d’unitat. No repetirà com a secretari general, perquè no l’ha aconseguit la unitat ni tampoc l’aconseguiria encara que continués al capdavant de JxCat. La crida a la unitat que va fer Sànchez el dissabte 2 d’abril a Alcarràs -el poble que dona nom a la darrera i aclamada pel·lícula de Carla Simón- pot ser entesa com l’últim intent del seu secretari general per convertir d’una vegada Junts en un partit que s’assembli al que s’entén … Continuar llegint

El factor humà: Putin i Zelensky

Se sol menystenir des de les ciències socials la importància del que es coneix com el factor humà. Així, els moviments, passats, presents o futurs, s’intenten explicar atenent un ventall de grans forces, de grans causes, que són les que, en conjunció o en lluita entre elles, acaben modelant la realitat. Diferents corrents de pensament atorguen més importància o menys a algunes d’aquestes grans causes. L’exemple més clamorós, en aquest sentit, és el marxisme, que va voler predir el futur a partir de les condicions econòmiques. No endebades, del marxisme, amb les seves lleis sobre el funcionament de la història, … Continuar llegint

La mala imagen de los maestros

Cuando el ‘conseller’ Josep Gonzàlez Cambray anunció que el próximo curso las clases van a comenzar unos días antes, la reacción de los maestros -en realidad de los sindicatos del ramo, con la USTEC, mayoritario- fue furibunda, muy airada. El anuncio sorpresivo del Govern dio lugar a un enfrentamiento como pocas veces se ha visto. Los sindicatos, y con ellos los maestros, se equivocaron tremendamente si el motivo de su enojo, y del choque y las jornadas de huelga, no es tener que empezar a dar clases antes en septiembre. ¿Por qué se equivocaron? Porque al responder tan duramente al … Continuar llegint

Pedro Sánchez i “el pacte de la vergonya”

Del que parlarem és del segon daltabaix que, el passat mes de febrer, acabaria convertint-se en el preludi de l’assassinat polític de Pablo Casado. El primer va tenir lloc el 3 de febrer, quan el diputat Alberto Casero, des de casa estant i torturat per la gastroenteritis, es va fer un terrible embolic amb les tecles del seu ordinador i va propiciar que la reforma laboral del govern de Pedro Sánchez s’aprovés. La segona desgràcia, que és la que ara ens ocupa, va arribar uns dies més tard, el diumenge 13 a la nit . Va ser aleshores quan, amb … Continuar llegint

Rufián, contra els “senyorets que es creien James Bond”

Vaig escoltar atentament les paraules pronunciades per Gabriel Rufián a propòsit de les informacions publicades sobre una sèrie de reunions entre el cap de l’oficina de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, i diverses personalitats russes. També el mateix Puigdemont ―que ho ha desmentit― hi apareix com a protagonista d’alguna d’aquestes trobades. Deia que vaig escoltar atentament, dimarts, les declaracions fetes per Rufián. El republicà pronuncia una frase que ja s’ha fet famosa: “Són senyorets que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així durant una estona es pensaven que eren James Bond”. La porta apresa de casa … Continuar llegint

Feijóo no puede fallar

En el congreso de verano de 2018 estuvo a punto de competir por la sucesión de Mariano Rajoy al frente del PP. Al final no lo hizo. Del embate, que protagonizaron sobre todo las archienemigas Soraya Sáenz de Santamaría y María Dolores de Cospedal, acabó saliendo vencedor el tercero en discordia: Pablo Casado. Alberto Núñez Feijóo escogió permanecer en Galicia, observando desde la distancia. Había preparado un discurso anunciando su candidatura a liderar el PP y otro renunciando. Acabó leyendo el segundo, el que decía que lo prioritario era Galicia y su familia. Esta vez todo ha sido distinto. No … Continuar llegint

Les armes i el pacifisme immoral

El ventall d’excuses, a vegades infantils, sempre cíniques, per rebutjar l’enviament d’armes als ucraïnesos és ampli. I abunden entre alguns conspicus representants de l’esquerra. De l’esquerra catalana i de l’esquerra espanyola. S’escuden els suposats pacifistes rere el lema “No a la guerra!”. Un lema que és una carbassa buida, un lema que iguala l’agressor i l’agredit, aquell a qui estan ferint, mutilant i matant amb els seus botxins. El “no a la guerra” ha portat determinats responsables polítics (Ione Belarra, Irene Montero, Pablo Echenique, Javier Sánchez Serna, Mireia Boya, Albert Botran, David Cid, Gabriel Rufián, etcètera) al no a l’enviament … Continuar llegint

El febrero negro de Casado

Los choques más violentos, más excesivos, más sangrantes, suelen producirse entre los más cercanos, bien porque son familia, bien porque han crecido juntos. Así es como el jueves, cuando se hizo público que la cúpula del PP había intentado investigar a su estrella más radiante, Isabel Díaz Ayuso, esta alzó violentamente el hacha de guerra contra su jefe, examigo y excompañero de Nuevas Generaciones, Pablo Casado. De su ataque todo fue memorable, no solo por lo que dijo, sino también por cómo lo dijo. Pese a frecuentar el disparate, Díaz Ayuso posee una imbatible ventaja sobre propios y extraños: parece … Continuar llegint

A Junts hi cal disciplina

Hi ha un valor del qual es parla poc però que és imprescindible en política i en moltíssimes altres coses de la vida: disciplina. Segur que a molts de vostès aquesta paraula els deu sonar antiga, potser tan antiga com, per exemple, la paraula honor. I tal vegada un valor superat. Però no ho és en absolut. Tot un projecte polític, encara més si és un projecte polític de canvi ―com evidentment ho és l’independentisme―, necessita disciplina; això és, un conjunt de regles que en facin possible el funcionament i garanteixin que tota l’organització actua alhora i en el mateix … Continuar llegint