Espanya no dialogarà (tampoc) després del 10-N

Les paraules pesen. Fins i tot en una campanya electoral com aquesta, amb uns candidats com aquests. Només és parcialment cert que, un cop dipositats els vots a les urnes, les paraules poden ser escombrades, i que poden enterrar-se els atacs, els retrets i les promeses. És fals que tot el que ha estat dit pugui ser reduït a zero. No, fins i tot en una campanya com aquesta, amb uns candidats com aquests, les paraules no se les emporta el vent. Almenys no del tot. Les paraules mai perden completament la seva força i, contràriament, acaben delimitant, acaben esbossant, … Continuar leyendo

La Generalitat, tigre de paper

Un dels grans èxits de Jordi Pujol va ser fer creure tothom que la Generalitat era més del que era. Ho va aconseguir gràcies a un fort i perllongat lideratge. I a una autoritat que s’estenia més enllà de la que corresponia a la seva condició de president de Catalunya. De fet, van ser moltes les vegades que Pujol va xocar amb els representants de l’Estat per defensar aquesta autoritat. Una de les coses que ha fet l’anomenat procés és evidenciar que la Generalitat no sols no és un estat en petit, com Pujol havia fet entendre amb èxit, sinó … Continuar leyendo

Fermament, massivament, pacíficament

Visc aquests dies previs a la sentència amb una barreja d’emocions. D’una banda, tristesa, amargor i enuig davant el que temo que serà una condemna dura, d’un grapat d’anys de presó, per als líders independentistes que han estat jutjats al Tribunal Suprem. De l’altra, estupefacció i alarma davant la manera com una part de l’independentisme sembla que hi pretén respondre. Com que estic convençut que la tristesa, l’amargor i l’enuig davant la sentència i la previsible condemna són compartits per molts, i que, a més, no necessiten gaires explicacions, invertiré aquestes ratlles a tractar d’argumentar el perquè de l’estupefacció i … Continuar leyendo

El llibre d’Álvaro o la miopia suïcida

Hi ha gent contrària a la independència que ha celebrat aparatosament l’aparició del llibre de Francesc-Marc Álvaro Assaig general d’una revolta (Proa en català i Galaxia Gutemberg en castellà). “Ho veieu?”, repeteixen farisaicament. “Nosaltres ja ho dèiem”. I proven d’instrumentalitzar el que s’hi diu per provar d’avalar les seves posicions. Però no sols arriben veus d’aquesta banda. També se n’aixequen entre els independentistes, cosa que resulta de llarg més inquietant. Alguns s’han pres molt malament les crítiques, al meu entendre del tot raonables, que fa Álvaro al procés i els seus protagonistes. Un independentista parlant severament de les misèries del … Continuar leyendo

No n’espereu res de Pedro Sánchez

“Lasciate ogni speranza voi ch’entrate” (“Abandoneu tota esperança els que aquí entreu”). Com tot aquell que gosés travessar el llindar de la porta dels inferns de Dante, l’independentisme hauria de deixar de tenir esperança en Pedro Sánchez, el qual ha decidit que del laberint català no en vol saber res. Molt menys, encara, esclar, es planteja trobar una solució al que és el problema més important que té Espanya. Sánchez no dialogarà amb els independentistes i tampoc reprendrà els contactes que es van interrompre després de la trobada al Palau de Pedralbes el desembre passat. Des d’aleshores, el tancament de … Continuar leyendo

Albert Rivera, atrapat en el seu laberint

Oblidem-nos ara de la fal·lera de Pedro Sánchez per preservar el sistema, el dit règim del 78, d’elements estranys i distorsionadors. I oblidem-nos també del narcisisme de tots plegats. I fixem-nos per un moment en el quart home del vodevil, Albert Rivera. Rivera va ser acuradament seleccionat pels rics i els poderosos, una bona colla d’ells amb taula reservada a l’Ibex 35. El van fitxar de la pedrera catalana per tal d’apuntalar el sistema de poder espanyol en un moment en què trontollava. Rivera, per la seva banda, es va creure que ell i Ciutadans serien el relleu del PP … Continuar leyendo

La CUP no demana perdó

La CUP es va reunir diumenge a Celrà (Gironès) per fer balanç i discutir el seu futur estratègic i organitzatiu. Va ser, diuen les cròniques, un debat, a més de llarg, molt viu. No consten aquest cop empats miraculosos. El debat estratègic no ha produït cap reconeixement d’equivocacions, ni tan sols de relliscades, durant el llarg procés que va conduir al fracàs posterior al 27 d’octubre del 2017. Només algunes al·lusions genèriques a possibles errors. Tampoc no va sortir cap dels dirigents, ni crec que surti, a demanar perdó per haver contribuït, a força d’un incessant torpedinament, a l’enfonsament final … Continuar leyendo

Trump, el canvi climàtic i la batalla partidista

Arran del terrible incendi de la Ribera d’Ebre i de les condicions que s’auguren per a aquest estiu, quan possiblement ―tant de bo que no― tindrem focs molt importants i destructius, es torna a debatre amb força sobre el canvi climàtic i les seves conseqüències. Assenyalen els experts que un estiu molt calorós o qualsevol episodi puntual no es pot extrapolar automàticament com a prova del canvi climàtic. Sí en canvi les tendències. I les tendències són clares: el canvi climàtic és una realitat. Un greu problema que, a més, té unes característiques que el fan especialment complex. La primera … Continuar leyendo

Ajuntaments: ERC té un pla

Barcelona és una cosa i la resta de municipis catalans, una altra de diferent. La capital és una qüestió de política nacional, mentre que la resta és, sobretot, política local, s’insisteix. Hi estic d’acord. A l’hora d’analitzar una i altra cosa ho hem de fer amb ulleres diferents. M’estendré poc en Barcelona, on Ada Colau ha preferit pactar amb el PSC i obtenir els vots de Valls (que no són ni seran de franc) més que no pas governar amb el partit amb el que clarament més coincideix: ERC. Per què? La resposta és simple: perquè volia l’alcaldia. Les polítiques … Continuar leyendo

El festeig d’Ada Colau i Mefistòfil

Mefistòfil, el dimoni que simbolitza la temptació, ronda impúdicament Ada Colau. I ella es deixa festejar. Va perdre les eleccions, però Mefistòfil la pot mantenir al capdavant de la ciutat. Només cal que l’antiga activista antisistema, faci una cosa: vendre-li la seva ànima (i la del seu projecte polític). El preu és alt, però l’ambició i l’avidesa d’Ada també. Mefistòfil ofereix, sedueix, posa en safata. Insisteix, pressiona. L’angelical Ada es deixa festejar. De moment, ha insinuat que tal vegada sí que optarà a l’alcaldia i permetrà que Manuel Valls l’encimbelli. Mefistòfil somriu, aquesta és exactament l’oferta. Valls xiuxiueja a l’orella … Continuar leyendo