Fa dies que m’envaeix una aguda sensació de sobrecàrrega i vertigen irrefrenable. Em penso que no és una cosa solament personal, individual, sinó una sensació compartida amb aquells que poc o molt proven de seguir l’actualitat amb atenció i una mica de prop. Tampoc no trobo que sigui una afecció capritxosa. Encara més, diria que, si ens aturem un moment a rumiar-hi, ens adonarem de seguida que aquesta sensació marejadora i escàpola que crec compartida presenta unes causes perfectament reals.

Vegem-ho. A finals de juliol es va produir l’entrada massiva d’immigrants a Ceuta (entre 70.000 i 80.000). Molts altres van morir en l’intent. Poc més d’una setmana després, el Tribunal Suprem prenia la decisió de suspendre cautelarment el dret de vot d’una part de les persones que van aconseguir la nacionalitat espanyola mitjançant la llei de memòria democràtica. El 23 de setembre es va produir a Madrid el desnonament de Maricarmen Abascal, anciana de 87 anys, cosa que va desembocar en concentracions i una acampada multitudinària a la Puerta del Sol. Encara al setembre, el govern espanyol va intentar aprovar dos decrets dedicats al problema de l’habitatge. El Congrés els rebutjava amb els vots de PP, Vox, Junts per Catalunya i UPN. És el divendres 2 d’octubre. Dilluns, Pedro Sánchez convoca –contradient radicalment el que havia dit i repetit fins aleshores– eleccions anticipades per al 29 de novembre. El mateix dilluns els sindicats anuncien la seva intenció de convocar una vaga general per l’habitatge, una vaga inaudita, perquè aparentment va més contra l’oposició que contra el govern. El dimecres 7 mor Maricarmen. El divendres de la setmana següent, dia 16, dimiteix la portaveu del PSOE, la lleidatana Montse Mínguez. El motiu de la dimissió són –justament– els lucratius negocis immobiliaris del seu marit. Sánchez, que havia convocat eleccions animat per la previsió que l’assumpte central seria l’habitatge, modifica l’orientació de la precampanya. Ho basarà tot en la seva figura i en cercar la proximitat i l’empatia del ciutadà. Així, per exemple, durant el comitè federal del PSOE llança una teatral declaració d’amor a la seva dona, Begoña Gómez, perseguida per la justícia: “Que lo escuchen alto y claro: te quiero”. Just una setmana després, el dissabte 24 d’octubre, la violència i els saquejos prenen el centre de Barcelona. Quatre dies més tard es produeix a Toledo la brutal col·lisió d’un tren d’alta velocitat de Renfe contra un tren de la companyia Iryo que estava aturat.

Els fets succintament enumerats han tingut, cadascun, una forta repercussió política i social. En molts casos, també enllà de les fronteres espanyoles. Però potser la característica més sorprenent és que s’han produït en un període de temps —atenció— de menys de tres mesos, és a dir, entre el 30 de juliol i el 28 d’octubre. De fet, és possible que quan aquestes ratlles siguin davant dels ulls del lector s’hagin consumat nous sotracs.

Fa uns anys, el futurista estatunidenc Jamais Cascio va encunyar l’acrònim BANI per descriure el nostre present: brittle (fràgil, trencadís), anxious (ansiós), non-linear (no lineal, en què petits elements poden produir efectes gegants i sorprenents) i incomprehensible (incomprensible, indesxifrable). Captura prou bé, em sembla, el que hem viscut aquests darrers tres mesos. El filòsof Peter Sloterdijk, a Estrès i llibertat (editorial Arcàdia), reflexiona també sobre les nostres societats contemporànies. “Al meu entendre, cal concebre els macrocossos polítics que anomenem societats en primer lloc com a camps de forces integrats per l’estrès, més precisament com a sistemes de preocupacions que s’autoestressen i que es precipiten sempre cap endavant”. Unes pàgines després indica que la societat és “una comunitat de preocupacions que entra en vibració en virtut de temes estressants induïts mediàticament”. Als mitjans tradicionals hi hem d’afegir ara el poder explosiu i reconfigurador de les xarxes socials i, cada vegada més, de la IA generativa.

Com diu l’autor alemany, una de les característiques d’aquesta societat de l’acceleració i l’angoixa perpètues és la sensació de fugida endavant, el malson —afegeixo— que ens dirigim ineluctablement vers un futur desconegut i alhora fosc i amenaçador. Com si ens aguantéssim precàriament damunt del llom d’un cavall desbocat, és a dir, incontrolat i incontrolable. L’estrès i la tensió insomnes no sols atenyen l’esfera política: en realitat ens afecten a tots. Afaiçonen un context neuròtic, sempre a tocar del trastorn, en què la hipervelocitat i el doll emocional a penes ens deixen pensar i ens condemnen a la superficialitat. Es tracta d’un bucle que s’alimenta a si mateix, i que, com hem començat a veure en molts països, pot tenir greus conseqüències, fins i tot terribles.