Un heroi contra la ‘miopia del funcionari’

Recentment, he tingut el goig d’afegir un nou heroi a la meva prestatgeria. Estic content perquè, com comprendran, no és fàcil trobar persones dignes d’aquest reconeixement. Aquests meus herois em serveixen per poder-m’hi emmirallar i prendre exemple. També, i aquest extrem resulta fonamental, per alimentar la confiança en l’espècie. L’home de qui parlo és un individu normal i corrent. Juan Carlos Nieto, funcionari del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE), és algú amb prou criteri i conviccions per nedar a contracorrent. En certa manera, és un revolucionari capaç de contradir les regles d’un sistema que corre el risc d’esdevenir demencial. … Continuar leyendo

Rufián i Orriols com a símptoma

Que Gabriel Rufián i Sílvia Orriols siguin els dos polítics més populars de Catalunya reflecteix prou severament quina és la situació de la nostra política i, per extensió, l’estat d’ànim, l’estat espiritual, si ho prefereixen, del país. No m’estendré en qualificatius quant a la forma de fer ni al discurs de l’un i l’altre, ni del portaveu del grup d’Esquerra al Congrés ni de l’alcaldessa –batllessa, diu ella– de Ripoll. Basta recordar que són dos estils populistes i polaritzadors. Amb això no vull dir, de cap manera, que siguin iguals o equiparables (Rufián no gasta la islamofòbia d’Orriols), sinó senzillament … Continuar leyendo

L’aeroport del Prat ens el pintarem a l’oli

Darrerament, Salvador Illa no para d’ensopegar. Hem arribat a un punt que, en aquest país, tot sembla al caire del desbordament i el col·lapse. Pel que fa als socis de govern, el traspàs de l’IRPF, de moment, continua aturat, fet que va portar ERC a rebutjar els pressupostos. Per si no fos prou, la voluntat de tenir veu i vot sobre l’aeroport del Prat (batejat des de Madrid com Josep Tarradellas) sembla cada cop més improbable. Almenys si ho jutgem tenint present l’actitud intransigent de Maurici Lucena, president d’Aena. Lucena ha repetit en diverses ocasions allò de “no pot ser … Continuar leyendo

El català se’ns escola entre els dits

Aquest meu amic, escriptor veterà que ha guanyat un grapat de premis, fa una parada i conclou: “El Procés independentista respon a l’angoixa d’un poble que sap que la seva identitat, començant per la llengua, se’n va en orris. Va ser el darrer afany, el darrer cop de cua”. De primer vaig trobar estranya, xocant, la seva afirmació, i la vaig desar en un calaixet de la memòria. La conversa de què parlo es va produir després de l’1 d’Octubre i quan els protagonistes de l’intent independentista eren a la presó o bé havien fugit. Temps després, però, he pensat … Continuar leyendo

Vox amenaça d’avariar el sistema de la Transició

El sistema polític espanyol té plom a les ales. S’enfronta a una amenaça molt seriosa. No és la primera vegada que succeeix, però ara presenta un potencial més amenaçador. Durant la Transició, els hereus del franquisme i els representants de les forces democràtiques van bastir braç a braç un model que afavoria l’alternança entre dos grans partits. Aquest model, que evoca l’esquema de torns decimonònic, buscava preservar l’estabilitat, la principal preocupació en aquells anys incerts. Hi hauria, van planejar, una gran opció de centredreta i una altra de centreesquerra. El primer partit va acabar sent l’actual PP —després que la … Continuar leyendo

Trens cap a la foscor

La Sònia és a l’estació de Tarragona i està desesperada. El tren que havia de passar no ha passat i ella s’ha de presentar a una entrevista de feina. Després de superar dues rondes de selecció, avui és el dia de la veritat. L’espera qui hauria de ser la seva cap. La Sònia no hi arribarà perquè el seu tren finalment serà cancel·lat. Històries com aquesta s’han reproduït una infinitat de vegades durant el desgavell ferroviari (i de l’AP-7). Persones que no han pogut arribar al metge, a la universitat —són dies d’exàmens—, a treballar, a l’aeroport, a casa dels … Continuar leyendo

L’independentisme no pot ignorar Espanya

Una part del catalanisme o nacionalisme català vol, aspira, a la independència de Catalunya. Tanmateix, i després de l’octubre del 2017, les possibilitats reals que aquest objectiu s’aconsegueixi a curt o mitjà termini apareixen com a molt escasses, per no dir inexistents, almenys a ulls de la immensa majoria. Només un somiatruites o un il·luminat repetiria ara allò de “ho tenim a tocar”. Com és sabut, la història somriu als forts, no als qui defensen, o estan convençuts de defensar, una causa justa. En l’actual context, en què Catalunya continua sent una part d’Espanya, i una part molt rellevant, i … Continuar leyendo

El combat de Jordi Pujol per la posteritat

Jordi Pujol va ser un dels primers objectius de l’operació Catalunya, engegada des del ministeri de l’Interior de Jorge Fernández Díaz per conduir la guerra bruta contra l’independentisme aleshores emergent. Pujol i la seva família van ser prioritaris a desgrat que el president feia molt de temps que havia deixat el poder, no era protagonista del que després s’ha conegut com el Procés i no s’havia declarat independentista. En el braó per aconseguir els comptes dels Pujol a Andorra, l’operació Catalunya va incórrer suposadament en diferents delictes i va destruir dos bancs, la Banca Privada d’Andorra i la seva filial … Continuar leyendo

L’última generació criada per les mares

El part es va complicar fins al punt que els metges van témer per la vida de ma mare i també per la meva. Superat aquell tràngol, sense gaires seqüeles, i quan encara era molt petitó, la mala sort va fer que agafés una greu malaltia pulmonar. Aquella vegada també em vaig salvar pels pèls perquè la meva mare va fer venir el metge, que era a casa seva amb la bata i les sabatilles posades, un diumenge a la nit. Aquell ensurt va convertir-me en una criatura pàl·lida, escanyolida i desganada. Només m’empassava el menjar si mentre me’l donaven … Continuar leyendo

El final de l’independentisme amb corbata

Quan Artur Mas va aconseguir la majoria necessària al Parlament per convertir-se en president, es va posar de moda un leitmotiv, difós des del món convergent, segons el qual aquell nou govern –després dels dos tripartits, rivetejats de facècies i escàndols– seria el “govern dels millors”. Amb això, Mas i els seus pretenien subratllar, em sembla, que, a diferència dels últims anys, el que prevaldria a l’hora de compondre l’executiu serien les capacitats i els mèrits d’aquells que en formessin part. Des del primer a l’últim. No hi hauria lloc per a mediocres elegits només per ser del partit. No … Continuar leyendo