S’han acabat els governs independentistes?

bé els problemes entre els socis del govern de la Generalitat no s’han aturat durant la pandèmia, és previsible que ara la fractura torni al primer pla. Els republicans volen que el president Torra convoqui els catalans a les urnes com més aviat millor. Els dirigents d’ERC ja han vist aprovats els pressupostos –responsabilitat directa del vicepresident Aragonès– i no veuen clar que en surti res de positiu de la taula de diàleg Estat-Generalitat. Les presses republicanes evidencien un punt d’esquizofrènia, atès que si a ERC se sentissin segurs, el lògic seria esperar per tal que l’avantatge electoral a favor … Continuar leyendo

Ens canviarà tot plegat?

D’una forma no gaire diferent del que passava a l’Edat Mitjana quan la pesta negra assolava Europa, el xoc a què ens està sotmetent el covid-19 dona lloc al floriment de tota mena de profetes i il·luminats. Hi ha -potser són els més abundants- els que asseguren que el virus és l’instrument que la naturalesa ha escollit per castigar l’arrogància humana i l’abús continuat del planeta, dels seus recursos i de les seves distintes formes de vida. La naturalesa es venja, emprant el virus, de la humanitat. Aquesta mena de rondalla no és sinó un transsumpte del vell discurs religiós … Continuar leyendo

Aquil·les i el Covid-19

Un atac, un atac directe contra la població com el que protagonitza el Covid-19, obliga a actuar, obliga els governants –encara que no solament a ells– a prendre decisions. Es tracta en aquest cas d’una classe de decisions molt desagradables, perquè cap de les possibilitats és bona, totes tenen conseqüències reals i potencials dolentes o molt dolentes. Cal triar. Desgraciadament, a més, en un cas com el del coronavirus tampoc no és gens clar quines opcions poden ser les menys dolentes. Només sap, el governant, que mirar cap a una altra banda és inviable, i això resulta enormement molest, perquè … Continuar leyendo

El 155 no es podia aturar

Una de les grans discussions després del 27 d’octubre del 2017 va girar entorn de per què el president Puigdemont havia decidit declarar la independència ―encara que fos simbòlica― en comptes de convocar eleccions i evitar, així, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Alguns van maleir els ossos de Carles Puigdemont durant mesos per haver comès aquella suposada insensatesa, per aquell “salt al buit”. Més encara perquè no hi havia res preparat per fer efectiva sobre el terreny la república catalana i perquè el president, fins molt poc abans, estava decidit a convocar eleccions. En aquell temps vaig argumentar … Continuar leyendo

Raons, passions, eleccions

a colossal topada del 27 de febrer al Parlament, amb Roger Torrent novament de protagonista, va abocar al trencament el matrimoni malavingut entre Junts per Catalunya i ERC. Són de fa temps com aquella parella que continua casada malgrat que dormen en habitacions separades i planegen futurs particulars. L’aval de Torrent i ERC a la, per dir-ho diplomàticament, sorprenent decisió del secretari general del Parlament, Xavier Muro, de prendre l’acta de diputat al president Torra va fer que aquest optés per la fórmula “Després dels pressupostos, eleccions”, la qual, d’una banda, li va prou bé a Esquerra Republicana, partit que … Continuar leyendo

Mestres i professors, el pinyol del sistema

Si no volem acabar sent un país econòmicament dependent del turisme -turisme de sol, platja i preus de saldo-, cal, entre altres coses, que tinguem un ensenyament excel·lent. Els treballs manuals poc qualificats continuaran perdent valor. No podem competir, en aquest sentit, amb altres països i tampoc amb un procés d’automatització i robotització que tendeix a accelerar-se. Les feines poc qualificades aviat estaran tan mal pagades que no permetran construir un projecte de vida que valgui la pena. Augmentaran els aturats i aquells que, a desgrat de tenir feina, no disposaran dels recursos necessaris. Tindrem treballadors i famílies treballadores pobres … Continuar leyendo

Sobre la crisi dels cinquanta

Arribar a la mitjana edat és veure els pares ancians i segurament copejats, o haver-te de conformar amb recordar-los. La mitjana edat és adonar-te que les pròximes estacions es diuen vellesa i mort. Descobrir, gairebé de cop, que la vida t’ha empès ja fins al primer rengle, que la pròxima generació que desapareixerà serà la teva, tu. Que la majoria ja són al darrere, com la major part del teu temps. Això fa que quan un és als cinquanta -a vegades uns anys abans o després- no pugui evitar rumiar en el futur. Què puc fer amb el que queda? … Continuar leyendo

Ens calen polítics ben pagats

En una decisió que estic segur que havia rumiat llargament, Ada Colau va apujar-se el sou així que va ser investida de nou alcaldessa. Al marge de penjar de nou el llaç groc al balcó consistorial, va ser una de les primeres decisions que va prendre. Concretament, Colau ha passat de percebre 2.200 euros nets al mes a 3.100. Així, Barcelona en Comú rep ara una proporció més petita del sou de l’alcaldessa. Els comuns, doncs, rectifiquen. Esmenen parcialment aquell seu discurs populista segons el qual els polítics eren uns privilegiats, uns aprofitats, que cobraven massa. Tot i saber que … Continuar leyendo

Trump i el debat democràtic

Donald Trump és un paio extraordinari, és a dir, algú fora del normal. No té res a veure amb el que els europeus entenem per un polític, ni tampoc amb el que fins ara s’havia entès per polític als Estats Units. No segueix cap pauta racional pel que fa a la seva conducta i a la forma d’expressar-se, sovint menyspreadora, incloent-hi els insults. Simplement, fa el que li surt del barret, el que li dona gana. No escolta. Com ell mateix ha proclamat, l’única persona del govern que compta és ell. Han estat molts els experts que n’han elaborat perfils … Continuar leyendo

La guerra bruta i nosaltres

Era, diria, el 2013 i jo sortia del despatx d’Artur Mas, amb qui havia estat conversant. A fora, a mà dreta, en una lleixa, hi havia un mòbil solitari. Em vaig girar i vaig avisar el president de la Generalitat, que estava al llindar de la porta. “Sí, és meu. El deixo aquí”. Fora de Palau, rumiant en l’anècdota, vaig entendre per què. Uns mesos abans, jo mateix havia rebut un missatge misteriós d’algú expert en qüestions policials i de seguretat. Deia que podia tenir el telèfon punxat. De seguida em vaig dir que no tenia res a amagar. Però … Continuar leyendo