Realment no tenia gens de ganes de parlar avui, aquí, de Gabriel Rufián. Ni tampoc d’ERC o de Carles Puigdemont i Junts per Catalunya. De cap manera. Mira que en passen de coses interessants al món! I també a Espanya! I fins i tot a Catalunya! Tanmateix, després de contemplar dimecres Rufián a la tribuna del Congrés de Diputats, no he pogut ofegar la temptació de filar quatre ratlles sobre aquest home, un personatge magnètic situat a hores d’ara entre el lerrouxisme 3.0 i la caricatura grotesca. En sentir-lo dia rere dia, incansable, amb una tossuderia geològica, retreure, denunciar, reprovar, … Continuar llegint →

El trencament de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez, o de Junts per Catalunya amb el PSOE —que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els militants de Junts estan votant—, presenta tot un reguitzell d’elements de naturalesa ambigua i paradoxal. Fins i tot contradictòria, segons com es miri. Diríem que presenta una qualitat quàntica i regida pel principi d’indeterminació, el qual, extrapolat, significa que, com el gat d’Erwin Schrödinger, que podia estar mort o viu a la vegada, la ruptura és alhora realitat i irrealitat, és alhora vigent i no vigent, existent i no existent. Anem per parts i fixem-nos en … Continuar llegint →

Oriol Junqueras no és Leonardo DiCaprio, però, no sé ben bé per quins set sous, per quina mena d’estranya associació d’idees o de capriciós guspirejar neuronal, dimarts vaig emparellar-los l’un amb l’altre. En concret, em va venir al cap la pel·lícula The Revenant (és a dir, el ressuscitat, el renascut), on DiCaprio, com Junqueras, llueix una senyora barba. La pel·lícula és llargota, com extensa va resultar la conferència del líder d’ERC després d’una eternitat de no dictar-ne cap ni una. El cas és que l’ocasió pagava la pena. Junqueras va omplir de gom a gom l’Auditori de Barcelona, fins on … Continuar llegint →

Salvador Illa, això no se li pot negar, és un professional afanyós de la política. Dimarts tocava anar a Brussel·les i obsequiar Carles Puigdemont amb una bossa de sugus, aquella llaminadura inventada per Suchard i que tan feliços ens va fer de petits. El sugus es troba a mig camí entre el caramel i el xiclet, i té la particularitat que se’t fon a la boca sense que pràcticament te’n puguis adonar. Puigdemont devia ser, com tants de la seva i la meva generació, un amant dels sugus —els meus preferits eren els de taronja i els de llimona—, perquè … Continuar llegint →

Segueixo amb atenció la intervenció de Pedro Sánchez davant del Congrés, dimecres al matí. Se m’ocorre, tot mirant la transmissió en directe, que molt poca gent aguantaria ser Pedro Sánchez. Vull dir: imaginem que un bon dia vostè apaga el despertador, entra al bany i en obrir el llum descobreix que vostè ja no és vostè sinó que és Sánchez. I que no es troba a casa seva sinó a la Moncloa. Quantes hores aguantaria sent el president del govern espanyol? No parlo d’un dia com el dimecres, sinó de qualsevol altre dia feiner normal, si es pot dir així. … Continuar llegint →