Salvador Illa y el puigdemontismo

Seguramente Salvador Illa abandonó la Ciutadella con el ánimo resignado y un sabor agridulce pegado al paladar. El Parlament le tumbó su medida estrella, el impulso a la construcción de 210.000 pisos para plantar cara a la grave crisis de vivienda que atraviesa Catalunya. Se añadirían a los 50.000 que prometió el año pasado. Los Comuns y ERC -responsables del fiasco del plan de vivienda socialista- se empeñaron, ambos con su estilo y motivos particulares, en resaltar las diferencias que les separan de Illa. Nadie diría que fueron ellos quienes el año pasado le encumbraron a la presidencia de la … Continuar leyendo

Viatge al paradís i el renaixement d’Oriol Junqueras

Oriol Junqueras no és Leonardo DiCaprio, però, no sé ben bé per quins set sous, per quina mena d’estranya associació d’idees o de capriciós guspirejar neuronal, dimarts vaig emparellar-los l’un amb l’altre. En concret, em va venir al cap la pel·lícula The Revenant (és a dir, el ressuscitat, el renascut), on DiCaprio, com Junqueras, llueix una senyora barba. La pel·lícula és llargota, com extensa va resultar la conferència del líder d’ERC després d’una eternitat de no dictar-ne cap ni una. El cas és que l’ocasió pagava la pena. Junqueras va omplir de gom a gom l’Auditori de Barcelona, fins on … Continuar leyendo

La nueva Guerra Fría ha comenzado

No suele ocurrirme prácticamente nunca, pero esta vez me quedé hipnotizado, entre la fascinación y el terror, frente a la pantalla de televisión. Transmitían desde Pekín imágenes del desfile conmemorativo del 80 aniversario de la victoria sobre Japón y el final de la Segunda Guerra Mundial. Ante mis ojos, los misiles nucleares chinos capaces de alcanzar cualquier punto del planeta, los enormes Dongfeng-5C. La China de Xi Jinping había prometido la exhibición militar más grande de la historia, y allí estaba. Además, y por primera vez, el mundo podía ver a Xi Jimping junto a Vladímir Putin y Kim Jong-un. … Continuar leyendo

Uns sugus per a Carles Puigdemont

Salvador Illa, això no se li pot negar, és un professional afanyós de la política. Dimarts tocava anar a Brussel·les i obsequiar Carles Puigdemont amb una bossa de sugus, aquella llaminadura inventada per Suchard i que tan feliços ens va fer de petits. El sugus es troba a mig camí entre el caramel i el xiclet, i té la particularitat que se’t fon a la boca sense que pràcticament te’n puguis adonar. Puigdemont devia ser, com tants de la seva i la meva generació, un amant dels sugus —els meus preferits eren els de taronja i els de llimona—, perquè … Continuar leyendo

Els jutges Rus i Ruiz, motiu d’esperança

El present és tèrbol i l’horitzó negreja. Corren mals temps per a la democràcia. Al món i al que tradicionalment s’anomenava Occident. Els sistemes basats en la democràcia liberal, l’economia de mercat i l’estat de benestar —amb diferents ponderacions— es troben amenaçats per un gran descrèdit, que ha portat al sorgiment d’alternatives extremes, sobretot d’extrema dreta populista, i a la polarització de la societat. Aquesta polarització, propiciada per les xarxes socials, els xats i les plataformes digitals, ho amara tot, ho contamina tot. Els tradicionals dos poders “polítics”, és a dir, el legislatiu i l’executiu, però també una part de la justícia —l’alta … Continuar leyendo

Per què embarranca el finançament singular

En política, tenir la raó no garanteix guanyar una determinada batalla. En el seu moment l’independentisme ho va poder constatar amargament. Es va pecar d’ingenuïtat. En el cas del nou finançament es confirma, com s’ha confirmat una vegada i una altra, que tenir la raó, defensar una causa justa, amb prou feines té incidència en el resultat final, ja que els adversaris no estan disposats a tenir-ho en consideració. Més aviat al contrari: moltes vegades els impel·leix a combatre amb més ímpetu la reclamació. El compromís sobre un nou finançament, arrencat per ERC a Pedro Sánchez a canvi de la … Continuar leyendo

Resistir com sigui o la droga de la política

Segueixo amb atenció la intervenció de Pedro Sánchez davant del Congrés, dimecres al matí. Se m’ocorre, tot mirant la transmissió en directe, que molt poca gent aguantaria ser Pedro Sánchez. Vull dir: imaginem que un bon dia vostè apaga el despertador, entra al bany i en obrir el llum descobreix que vostè ja no és vostè sinó que és Sánchez. I que no es troba a casa seva sinó a la Moncloa. Quantes hores aguantaria sent el president del govern espanyol? No parlo d’un dia com el dimecres, sinó de qualsevol altre dia feiner normal, si es pot dir així. … Continuar leyendo

¿Va a rectificar Feijóo?

El PP cerró el domingo su 21 congreso acional en Madrid. Pese a que se supone que se halla en ciernes de conquistar el poder, no hubo apenas debate sobre el proyecto para España. Se endurecieron un poco más, eso sí, las posiciones sobre inmigración y sobre Catalunya y el catalán. Poca cosa más, porque, en realidad, a lo que se consagró el encuentro fue a reforzar a Alberto Núñez Feijóo, quien se puso como meta los diez millones de votos, y presentó su compromiso contra la corrupción, lo que han llamado ‘Manual de decencia’. Entre los populares hay una … Continuar leyendo

La CUP, Santos Cerdán i el pecador Benet Salellas

No, a mi no m’ofèn que l’advocat Benet Salellas hagi acceptat defensar l’exsecretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán. Coneixent el passat polític de Salellas, més aviat m’ha sorprès positivament. Tenia una idea pitjor del cupaire o excupaire Salellas, la veritat. El sí a Cerdán parla bé de Salellas. El que m’ha escandalitzat, en canvi, és la reacció de la CUP, que ha llençat el seu exdiputat a l’infern on aquest partit llença tots els que no pensen exactament com ells. On llença tot allò que no li sembla prou pur, a tot aquell que es distancia mil·limètricament, que dubta —ni … Continuar leyendo

Qui és el pitjor corrupte de tots?

Quan un ésser viu es corromp, el que fa és experimentar una transformació. Continua sent allò que és, però en una forma deteriorada, degenerada. La corrupció, del llatí corruptio-ōnis, és una degradació del que es considera l’estat ordinari o “normal”, un estat inferior vers el qual qualsevol ésser viu està exposat a transitar. En el cas de les persones, l’accepció no té un significat només biològic, sinó també moral i, per extensió, molts cops també legal. En els darrers casos, ens referim a la transgressió d’un codi que aquell home o dona s’havia compromès a respectar. La corrupció política presenta … Continuar leyendo