El malson del treballador insomne

Un dels invents humans més importants és, sens dubte, el temps. El mateix concepte, primer, i la forma de relacionar-nos-hi i mesurar-lo, després, han modelat, formatejat, el nostre pensament d’una manera radical. Que el temps, la idea que en tenim, és un constructe cultural resulta fàcil de comprovar. Només cal viatjar una mica pel món per adonar-se’n. Tanmateix, si un és observador i no vol invertir-hi tants recursos, en té prou visitant alguna comarca agrícola i endinsant-se en el temps del pagès. Sí: els pagesos, la gent del camp del segle XXI, encara tenen un temps que no és el … Continuar llegint

Sense unitat i disciplina no hi ha futur

Gairebé resulta un tòpic, una cançoneta, alertar que Catalunya es troba en un moment molt delicat i molt seriós. No vol dir que estigui derrotada, com celebren Rajoy, Sáez de Santamaría i, en les seves portades, la premsa ‘hooligan’ madrilenya. Travessem un temps decisiu, en què convé amidar escrupolosament el que es fa. A més, la feina és molta, i l’hem de fer molt bé. No ens podem permetre imprecisió en els càlculs ni més equivocacions. Per començar, cal elegir president i formar govern -després de Jordi Sànchez anirem molt probablement a un tercer candidat o candidata, potser definitiu- i … Continuar llegint

Protestar es de mal gusto

Ha escandalizado a algunos que el domingo la alcaldesa Ada Colau, el presidente del Parlament, Roger Torrent, y los altos cargos de la Generalitat dejaran plantado a Felipe VI para expresar su descontento con las continuadas agresiones a la democracia que se están produciendo en Catalunya (y no solo en Catalunya). Hay dos razones bien fundadas que explican lo sucedido. En primer lugar, Felipe VI es el jefe y máxima autoridad política del Estado español. En segundo: el 3 de octubre el Rey avaló, en un severo discurso televisado, la violencia policial contra los catalanes que pacífica y democráticamente habían … Continuar llegint

El dret a impedir que els nens aprenguin (català)

El Constitucional s’ha carregat, feliçment, les anomenades ‘beques Wert’, batejades així en al·lusió a un dels pitjors -i això és dir molt-, ministres del PP. A més de pèssim ministre, Wert gastava unes formes tavernàries difícilment igualables –li faltava només l’escuradents a la boca- i és un fanàtic espanyolista, cosa que, d’altra banda, realment no el distingeix gaire d’altres col·legues seus. En el seu dia el titular d’Educació (!) es va treure de la màniga que si una família volia impedir que el seu plançó aprengués català, el govern espanyol no podia fer altrament que ajudar-la per tots els mitjans … Continuar llegint

El periodisme abans, el periodisme ara

L’última pel·lícula de Steven Spielberg, Los archivos del Pentágono, , recrea el que aleshores va ser el cas més rellevant de filtració i publicació de documents secrets de la història. Un episodi que va actuar de prolegomen de l’escàndol Watergate, que acabaria políticament amb el president Nixon. De fet, el director té tan clara aquesta seqüència que dedica el metratge final de Los archivos del Pentágono a reproduir la seqüència inicial de Tots els homes del president (1976), el cèlebre film sobre el cas Watergate en què Robert Redford i Dustin Hoffman encarnen Bernstein i Woodward. Tanmateix, si en aquesta … Continuar llegint

Realismo, trabajo, determinación

Pasados ya unos cuantos días tras la suspensión del pleno de investidura, los tres grupos independentistas del Parlament, Junts per Catalunya, ERC y la CUP, siguen metidos en un intenso y no poco confuso forcejeo. Existen desavenencias entre ellos, y a veces también en su interior, sobre qué es lo que hay que hacer. Ante la movilización del Estado para impedir que Carles Puigdemont, el candidato con más apoyos, pueda ser investido, las opciones son básicamente dos, siempre que no se quiera repetir las elecciones, algo que, además de una posible pérdida de la mayoría absoluta independentista, acarrearía la continuidad … Continuar llegint

Algunes lliçons del xoc amb Espanya

A diferència de l’espanyolisme, que triomfal i triumfós, proclama la seva victòria absoluta, sóc dels que penso que el que hem viscut és només un episodi d’una llarga lluita que ve d’enrere i a la qual li queda força per recórrer. Un episodi en el qual, per cert, l’Estat hi ha perdut no pas poques coses. Crec, per tant, que cal allunyar-se de l’estèril derrotisme. Ni ell ni l’optimisme exagerat i naïf que a voltes a presidit l’anomenat ‘procés’ són actituds intel·ligents i útils. Què és intel·ligent i útil? Al meu entendre, obtenir de la fallida declaració d’independència del 27 … Continuar llegint

Dos cosas a preservar

El PP logró en su momento que el Tribunal Constitucional desfigurara el Estatut. Desde entonces Catalunya se rige por un Estatut que nadie -excepto los miembros del TC- ha votado. Ahora el PP ha conseguido, al parecer a base de no pocas presiones, que el TC se pronuncie de forma estrafalaria y del todo irregular sobre quién debe o no debe ser el próximo presidente de Catalunya. Dice el Tribunal que, para ser president, Puigdemont ha de pedir antes permiso -parece recochineo- al mismo juez, Pablo Llarena, que mantiene injustamente en prisión a Junqueras, Forn, Sànchez y Cuixart. Ante la … Continuar llegint

Warhol, Marilyn i les pantalles

Acudeixo a l’exposició ‘Warhol. L’art mecànic’, al CaixaForum de Barcelona (ara es pot veure al CaixaForum de Madrid). No m’ho volia perdre. No perquè qui va néixer com a Andrew Warhol sigui un artista per qui senti especial predilecció, tampoc perquè esperés una exposició excepcional –des del meu punt de vista no ho és–, sinó per l’atractiu del personatge. Andy Warhol va aconseguir convertir-se en una icona, i a algunes icones em costa resistir-m’hi. Vençudes totes les reticències i prevencions, vaig decidir que no calia reprimir-se, i em vaig retratar en una mena de fotomaton que produïa imatges d’estètica warholiana. … Continuar llegint

Les retallades i la caiguda del president Mas

Artur Mas ha quedat, després d’abandonar la presidència del PDECAT, pràcticament fora de la política. És la segona gran renúncia personal que fa. La primera, com tothom sap, la va forçar la CUP, envalentida pels deu diputats obtinguts el 2015 gràcies, en part, a la poca astúcia -per dir-ho diplomàticament- de la campanya de la coalició entre CDC i ERC, Junts pel Sí. La CUP li tenia molta mania a Artur Mas. Quasi tanta com el PP, tot i que per raons molt diferents. La CUP veia al president com un neoliberal, malgrat que el que és Mas, si de … Continuar llegint