La ‘conllevancia’, morta i enterrada

Per provar d’entendre millor les coses o, més ben dit, per entendre’ls millor, agafo un llibret molt útil de l’escriptor Francesc Puigpelat: ‘Breu història del nacionalisme espanyol’, publicat per Angle Editorial. Em plantejo defugir el constant ‘què passarà?’ o el paral·lel ‘què s’hauria de fer?’. Hi busco, en el volum de Puigpelat, algunes referències que puguin ser aclaridores, entre ells la referència a Ortega y Gasset, i la famosa ‘conllevancia’. Contra el que molts pensen, quan el filòsof espanyol -un dels pocs filòsofs que va transcendir i transcendeix les fronteres de l’Estat- parla de ‘conllevancia’ no vol dir només que … Continuar llegint

Salvar a los catalanes de sí mismos

El centro de Barcelona lo han ocupado este domingo, aunque fuera con la ayuda de coches, autocares y trenes venidos de toda España, los de la manifestación nacionalista española. Había muchos ciudadanos de a pie, como usted o como yo, y también bastantes ultras, franquista o fachas, a los que se rogó que escondieran águilas, brazos en alto y retratos de Franco, o sea, que intentaran disimular. Casi lo consiguen, aunque, si uno se fijaba bien, enseguida podía verlos aquí y allá. También resultaban visibles los pasquines pegados con sentidas llamadas a la paz -’Una estelada, una pedrada’- y alegres … Continuar llegint

Rei de bastos

Va aparèixer dimarts a la nit el rei Felip VI a les pantalles dels televisors dels catalans. Però en realitat no els parlava a ells. Com Rajoy el diumenge, el rei els va donar l’esquena. Només, i és significatiu, es va dirigir, sense anomenar-los així, als catalans no independentistes per dir-los que no pateixin, que Espanya garantirà la seva llibertat i els seus drets. Us rescatarem, vaja (“no están solos, ni lo estarán”). L’empatia del rei amb els catalans en el seu conjunt va ser zero. Va obviar-los. Els catalans convertits en elisió, en absència. Ni una paraula ni tan … Continuar llegint

Ineficacia y desvergüenza

Debo empezar admitiendo un error de cálculo. Nunca pensé que ni el gobierno del PP, ni Mariano Rajoy en particular, llegaran a alcanzar las actuales cotas de ineficacia y desvergüenza. Por ello, estaba convencido de que el referéndum del 1-O no saldría adelante. Calculaba que, para un estado como España, miembro de la UE, la OTAN y la OSCE, desbaratar una convocatoria de este tipo sería coser y cantar. Más aún porque había sido anunciada con meses de antelación y necesariamente debía apoyarse en la labor de miles de voluntarios, de amateurs con buenas intenciones. Pues resulta que no. Resulta … Continuar llegint

Rajoy renuncia a convèncer

És una àvia gens polititzada, es podria dir que tot al contrari. Nascuda el 1935, a casa seva, com en tantes altres cases catalanes, sempre es va evitar parlar de la guerra civil. Durant el franquisme, els pares, ella i els seus germans van avesar-se a viure sense gaires preguntes. Les preguntes, la política, no arribarien fins molt més tard, amb els seus fills i, ara, amb els nets. La dona, amb una història tan semblant a la de tantes altres dones –i homes– d’aquest país, fa uns dies li deia al seu fill, esglaiada: «Es veu que han arribat … Continuar llegint

Ho fien tot a la força bruta

Alts càrrecs del Govern detinguts, guàrdies civils irrompent a la Generalitat i a la seu de la CUP, empreses i particulars escorcollats, amenaces als mitjans de comunicació pel fet de difondre publicitat sobre el referèndum, tancament barroer de pàgines web, assetjament a més de set-cents alcaldes, prohibició d’actes públics, recurs al delicte de sedició com a revenja contra manifestacions pacífiques, advertiments als directors de centres d’ensenyament… No s’atura aquí la cosa, ja que, a més, l’economia catalana ha estat intervinguda per Madrid -sobrevivim al caire de l’ofec-, de la mateixa manera que el ministeri de l’Interior maniobra a través de … Continuar llegint

La pel·lícula espanyolista

Convèncer sempre és transcendental en política, però ho esdevé especialment quan un ha de justificar l’atac a la Generalitat, la repressió i la instrumentalització dels aparells de l’estat. L’espanyolisme ha anat modelant progressivament un relat per intentar dotar de sentit i coherència a la seva actuació, un conte que s’ha construït amb dificultats, amb anades i vingudes. I que va més enllà del govern i el PP, ja que s’hi acullen amb més o menys exactitud el conjunt d’actors, polítics, funcionarials, econòmics, mediàtics i civils de l’unionisme. ¿Com és el guió que proven de convertir en el marc interpretatiu del … Continuar llegint

Sonrisas entre sombras

No me cabe ninguna duda: las sucesivas manifestaciones del Onze de Setembre muestran año tras año la mejor cara del soberanismo. De hecho, constituyen el auténtico pulmón moral del movimiento civil a favor de la libertad de Catalunya. Gente de toda edad y condición. Que han venido a la manifestación procedentes de todos sitios. Clases medias y clases populares, sobre todo. Pero lo más valioso, aun siéndolo mucho, no es, a mi juicio, esa diversidad, ni tampoco, aunque resulte lo más llamativo, las impresionantes cifras de participación alcanzadas, que convierten estas convocatorias en algo sin parangón en Europa y el … Continuar llegint

Trump, inintel·ligible

De sempre han existit governants extravagants i forassenyats. En el moment d’escriure aquestes ratlles trobem a la cartellera teatral barcelonina, per exemple, l’obra d’Albert Camus dedicada a Calígula. Sense marxar de Roma, hi ha Neró. O, més tard, Mussolini, Idi Amin Dada i tants d’altres. Abunden els tipus delirants en les dictadures, i en especial en dictadures del que abans se’n deia el Tercer Món -penso ara en l’extraordinari retrat de l’etíop Haile Selassie que va fer Kapuscinski-, encara que no només del Tercer Món. On és més complicat de comptar-ne és en el ram de països que conformen les … Continuar llegint

Quizá amanezca para el PSC

En política rige la ley de la física según la cual la materia tiende a ocupar el vacío, lo que supone que cada vez que un partido o un líder llevan a cabo un movimiento liberan un espacio que otro inmediatamente ocupará. Es complicado, aunque no imposible -se llama ambigüedad- ganar espacio sin liberar otro equivalente. Pero, en general y como suele decirse, cuando uno se cubre la cabeza con la manta, ésta suele dejar los pies a la intemperie. La manta siempre resulta ser corta. Tengo la impresión de que algo, o mucho, de todo esto le ha venido … Continuar llegint