Realment no tenia gens de ganes de parlar avui, aquí, de Gabriel Rufián. Ni tampoc d’ERC o de Carles Puigdemont i Junts per Catalunya. De cap manera. Mira que en passen de coses interessants al món! I també a Espanya! I fins i tot a Catalunya! Tanmateix, després de contemplar dimecres Rufián a la tribuna del Congrés de Diputats, no he pogut ofegar la temptació de filar quatre ratlles sobre aquest home, un personatge magnètic situat a hores d’ara entre el lerrouxisme 3.0 i la caricatura grotesca. En sentir-lo dia rere dia, incansable, amb una tossuderia geològica, retreure, denunciar, reprovar, … Continuar llegint →

El trencament de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez, o de Junts per Catalunya amb el PSOE —que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els militants de Junts estan votant—, presenta tot un reguitzell d’elements de naturalesa ambigua i paradoxal. Fins i tot contradictòria, segons com es miri. Diríem que presenta una qualitat quàntica i regida pel principi d’indeterminació, el qual, extrapolat, significa que, com el gat d’Erwin Schrödinger, que podia estar mort o viu a la vegada, la ruptura és alhora realitat i irrealitat, és alhora vigent i no vigent, existent i no existent. Anem per parts i fixem-nos en … Continuar llegint →

Oriol Junqueras no és Leonardo DiCaprio, però, no sé ben bé per quins set sous, per quina mena d’estranya associació d’idees o de capriciós guspirejar neuronal, dimarts vaig emparellar-los l’un amb l’altre. En concret, em va venir al cap la pel·lícula The Revenant (és a dir, el ressuscitat, el renascut), on DiCaprio, com Junqueras, llueix una senyora barba. La pel·lícula és llargota, com extensa va resultar la conferència del líder d’ERC després d’una eternitat de no dictar-ne cap ni una. El cas és que l’ocasió pagava la pena. Junqueras va omplir de gom a gom l’Auditori de Barcelona, fins on … Continuar llegint →

Salvador Illa, això no se li pot negar, és un professional afanyós de la política. Dimarts tocava anar a Brussel·les i obsequiar Carles Puigdemont amb una bossa de sugus, aquella llaminadura inventada per Suchard i que tan feliços ens va fer de petits. El sugus es troba a mig camí entre el caramel i el xiclet, i té la particularitat que se’t fon a la boca sense que pràcticament te’n puguis adonar. Puigdemont devia ser, com tants de la seva i la meva generació, un amant dels sugus —els meus preferits eren els de taronja i els de llimona—, perquè … Continuar llegint →