Veneçuela: transició?, quina transició?

Els governants d’arreu del planeta es pregunten en aquests moments, lògicament inquiets, quina serà la pròxima animalada de Donald Trump, un cop les antigues regles de joc, construïdes laboriosament a partir de la Segona Guerra Mundial, han saltat pels aires. Què pots passar amb Groenlàndia —que, a través de Dinamarca, forma part de l’OTAN? I amb Colòmbia? I amb Mèxic i Cuba? Una de les coses que hem après, o hauríem d’haver après, és que els EUA d’avui són capaços de qualsevol cosa. Són capaços d’anar més enllà, molt més, del que abans —els últims vuitanta anys, com a mínim— … Continuar llegint

Els escàndols dels almogàvers del sanchisme

Ha continuat aquest 2025 l’assetjament agressiu i incessant contra Pedro Sánchez i el seu govern, conformat pel PSOE i aquest invent estantís que es diu Sumar. Si els anteriors embats els alimentaven decisions polítiques —verbigràcia, l’amnistia—, ara això ha canviat. El combustible és un seguit d’escàndols que han esclatat a l’interior del PSOE i el govern. Em refereixo al cas Koldo i al cas Leire, relacionats amb suposades pràctiques corruptes, però també a un munt de denúncies d’assetjament sexual i laboral, entre les quals destaquen les acusacions contra Paco Salazar, que tenia elevades responsabilitats al partit i l’executiu espanyol. Tot … Continuar llegint

La traïció a Europa de Donald Trump

L’any 1831, Alexis de Tocqueville va començar, acompanyat del seu amic Gustave de Beaumont, el seu conegut periple pels Estats Units. Un cop va tornar del llarg viatge, va publicar, en dos volums, el 1835 i el 1840, La democràcia a Amèrica. L’origen d’aquesta aventura va ser un encàrrec del govern francès, que volia que el pensador i politòleg estudiés el sistema penitenciari dels Estats Units, amb vista a reformar les presons pròpies. Els Estats Units havien declarat la seva independència el 1776 i les elits europees més avançades contemplaven aquell nou país amb gran curiositat, ja que s’havia fundat … Continuar llegint

L’extrema dreta i la guerra que no estem guanyant

Una enorme i llòbrega onada recorre Occident i ha començat a devastar-ne parts molt importants. Ha entrat en les ments i a les cases, i ha envaït carrers i places. També s’ha apoderat de pobles, ciutats, regions i nacions. Controla alguns estats. Allà on no mana en solitari, ho fa de la mà de la dreta tradicional. I, si no, assetja el poder, s’hi abraona disposada a assaltar-lo així que l’avinentesa es presenti. Però la metàfora de l’onada —que s’ha aixecat poderosament, s’ha vinclat sobre nosaltres i ha iniciat la destrucció— no és exacta. No ho és per moltes raons, … Continuar llegint

Qui se’n beneficia, de les obsessions de Gabriel Rufián?

Realment no tenia gens de ganes de parlar avui, aquí, de Gabriel Rufián. Ni tampoc d’ERC o de Carles Puigdemont i Junts per Catalunya. De cap manera. Mira que en passen de coses interessants al món! I també a Espanya! I fins i tot a Catalunya! Tanmateix, després de contemplar dimecres Rufián a la tribuna del Congrés de Diputats, no he pogut ofegar la temptació de filar quatre ratlles sobre aquest home, un personatge magnètic situat a hores d’ara entre el lerrouxisme 3.0 i la caricatura grotesca. En sentir-lo dia rere dia, incansable, amb una tossuderia geològica, retreure, denunciar, reprovar, … Continuar llegint

La ruptura quàntica de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez

El trencament de Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez, o de Junts per Catalunya amb el PSOE —que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els militants de Junts estan votant—, presenta tot un reguitzell d’elements de naturalesa ambigua i paradoxal. Fins i tot contradictòria, segons com es miri. Diríem que presenta una qualitat quàntica i regida pel principi d’indeterminació, el qual, extrapolat, significa que, com el gat d’Erwin Schrödinger, que podia estar mort o viu a la vegada, la ruptura és alhora realitat i irrealitat, és alhora vigent i no vigent, existent i no existent. Anem per parts i fixem-nos en … Continuar llegint

Quan un teatre i una editorial censuren: els casos Helena Jubany i José Bretón

Hem tingut coneixement no fa gaire del cas del musical Em dic Helena Jubany. Un musical necessari. Segons han informat els seus impulsors, l’obra posa l’èmfasi en la personalitat d’Helena Jubany —l’assassinat d’aquesta jove bibliotecària va tenir lloc el 2021 i encara s’investiga— i no en els detalls de la seva mort. La qüestió és que la família Jubany, o, per ser més exactes, una part de la família, va regirar-se contra l’obra quan l’estrena ja estava programada, i el mullader públic consegüent va conduir al Círcol de Badalona, on s’havia de representar, a desdir-se i cancel·lar el lloguer de … Continuar llegint

Viatge al paradís i el renaixement d’Oriol Junqueras

Oriol Junqueras no és Leonardo DiCaprio, però, no sé ben bé per quins set sous, per quina mena d’estranya associació d’idees o de capriciós guspirejar neuronal, dimarts vaig emparellar-los l’un amb l’altre. En concret, em va venir al cap la pel·lícula The Revenant (és a dir, el ressuscitat, el renascut), on DiCaprio, com Junqueras, llueix una senyora barba. La pel·lícula és llargota, com extensa va resultar la conferència del líder d’ERC després d’una eternitat de no dictar-ne cap ni una. El cas és que l’ocasió pagava la pena. Junqueras va omplir de gom a gom l’Auditori de Barcelona, fins on … Continuar llegint

Netanyahu, els israelians i el ‘cost moral’ de la mort i la destrucció

Confesso que em sento aclaparat des de fa temps, profundament trasbalsat, pel que està succeint a la Franja de Gaza. Crec que ho ha d’estar tota persona decent. Parlo de la resposta d’Israel a l’atac sorpresa, el 7 d’octubre del 2023, dels terroristes de Hamàs, que van matar al voltant de 1.200 persones i en van segrestar 250. Em sento aclaparat i trasbalsat justament per la brutalitat, per la crueltat i per la desproporció de la resposta del govern israelià, liderat per Benjamin Netanyahu. Tant és així, que escriure aquest article m’està resultant incòmode, molt més difícil del que és … Continuar llegint

Uns sugus per a Carles Puigdemont

Salvador Illa, això no se li pot negar, és un professional afanyós de la política. Dimarts tocava anar a Brussel·les i obsequiar Carles Puigdemont amb una bossa de sugus, aquella llaminadura inventada per Suchard i que tan feliços ens va fer de petits. El sugus es troba a mig camí entre el caramel i el xiclet, i té la particularitat que se’t fon a la boca sense que pràcticament te’n puguis adonar. Puigdemont devia ser, com tants de la seva i la meva generació, un amant dels sugus —els meus preferits eren els de taronja i els de llimona—, perquè … Continuar llegint