El ‘cas Dreyfus’ i la cultura de la corrupció

Vaig poder veure durant el confinament una de les -moltes- pel·lícules que tenia pendents. Parlo de ‘El oficial y el espía’, estranya traducció del títol -’J’accuse’- de la darrera obra de Roman Polanski. En el ‘cas Dreyfus’, que és l’assumpte que el film aborda, hi va jugar un paper clau l’article ‘J’accuse’, d’Émile Zola, publicat el 1898 en defensa del capità d’origen jueu Alfred Dreyfus, condemnat injustament en un procés tenyit d’antisemitisme. L’article de Zola marca la història del periodisme i va fer que se’l consideri el primer intel·lectual en el sentit modern del terme. En el moment de l’estrena … Continuar leyendo

El Nobel a Handke: ¿obra o autor?

Primer la concessió i després l’entrega del Premi Nobel de Literatura a Peter Handke van aixecar una important polseguera. Molts es van sentir –i se senten– indignats perquè s’atorgava el guardó a un home que va prendre partit pels serbis en la guerra dels Balcans i que va arribar a homenatjar Milosevic, El carnisser dels Balcans, assistint, el 2006, al seu funeral. La polèmica sobre Handke té a l’interior una sèrie de preguntes interessants. En primer lloc, ens podem plantejar si per rebre un premi de literatura cal ser una bona persona o, en canvi, si això tant se val, … Continuar leyendo

La nostàlgia segons Almodóvar

Submergint, inert, envoltat del blau d’una gran piscina. Amb els ulls clucs, com un nadó al sac amniòtic. Així comença ‘Dolor y gloria’, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar. Els 108 minuts del film són un exercici de memòria i de nostàlgia. Una i altra cosa resulten en aquest cas pràcticament sinònims. Passada una certa edat, un, si és una persona mitjanament sana, prefereix no rabejar-se en les males estones, les equivocacions o la rancor. Opta per recordar allò que el commou. Allò que realment compta. És, probablement, una marca de la nostra evolució com a espècie. De l’instint humà … Continuar leyendo

Franco, un cadàver (encara) incòmode

Si recorrem als diccionaris, ens trobem que tots coincideixen a relacionar el mot commemorar amb recordar. Em valc de diccionaris en línia. En alguns casos, com en el de la RAE, es parla de recordar «solemnement». En altres, de «honorar la memòria». En el cas de Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans hi llegim: «Fer solemnement memòria (d’un esdeveniment, d’una persona), servir per a fer-ne memòria». Fer memòria: tornarem sobre aquesta fórmula una mica més endavant. La commemoració i el seu sentit ha estat d’actualitat a Espanya i a Catalunya els darrers anys, quan, per exemple, alguns municipis han volgut retirar … Continuar leyendo

Twitter contra la democràcia

Són molts els que un dia no poden més i decideixen, per exemple, abandonar Twitter. O bé Facebook o qualsevol altra xarxa social. Esborrar el seu compte. Fugir-ne. Alguns amb el temps s’ho repensen i tornen a la xarxa. Però d’altres, no. El debat públic ha deixat de passar exclusivament pels mitjans de comunicació tradicionals, el que en anglès en diuen ara ‘legacy media’. Lorenzo Gomis va titular un dels seus llibres ‘El medio media’, títol que resumeix amb simplicitat la funció dels mitjans de comunicació. Fan de mitjancers. Entre el públic i el que passa. Entre el públic i … Continuar leyendo

Banksy, atrapat en la paradoxa

Un rudimentari motoret alimentat per unes piles va començar a brunzir de forma imperceptible per als presents. Un instant després, el llenç ‘Girl with balloon’ (‘Nena amb globus’), de Banksy, començava a lliscar avall i sortia fet tiretes del marc barroc on s’amagava una rudimentària trituradora. Tot plegat durant una subhasta a Sotherby’s, a Londres, el divendres 5 d’octubre. Fa molt que Banksy sorprèn amb les seves obres murals, la majoria crítiques amb el que en podríem dir ‘el sistema’ o l’actual estat de les coses. Confesso que m’agrada Banksy per com utilitza la sàtira i per la seva creativitat. … Continuar leyendo

Primers estius a l’illa

Ens assèiem al moll minúscul a mig matí o al vespre, els peus nus penjant sobre el mar. Dúiem, la meva germana i jo, un cubell verd amb quatre dits d’aigua per posar-hi els peixos que, n’estàvem segurs, aquell dia trauríem. Pescàvem amb unes canyes molt senzilles amb un fil de niló lligat i un ham. L’esquer eren engrunes de pa pastades amb aigua de mar. Hi passàvem hores. A voltes abandonàvem el moll i ens n’anàvem a l’altra banda, a la punta rocosa on acaba la platgeta de Na Macaret. Na Macaret, a la costa nord de Menorca, és … Continuar leyendo

Tatuar-se mola molt

La porta és estreta i a dins més aviat governa la foscor. La mare segueix la filla, que ja ha entrat a l’establiment. Demà la noia complirà 16 anys i, com a regal, ha demanat un tatuatge. El seu primer tatuatge. Al pare li ha semblat genial. Ell llueix un avantbraç pràcticament negre. La dona porta un al turmell, una figura geomètrica, una espècie de rosetó de la mida d’un ou. Van tenir la nena relativament joves, i es consideren pares moderns i progressistes. ‘Enrotllats’, tot i que a ells no els agradaria l’etiqueta. Amb un halo de ritu atàvic … Continuar leyendo

Tom Wolfe: realitat i ficció

El destí va voler que al mes de maig morís Tom Wolfe, el Balzac de Park Avenue. Wolfe ocupa un lloc d’honor en el meu particular santuari de grans periodistes. L’acompanyen una colla d’altres noms, però ell és el primer per qui vaig sentir una admiració insubornable. Sempre m’he maleït per no haver provat de conèixer-lo quan, el 2013, va ser a Barcelona, com sí que havia pogut conversar amb dos altres membres del meu santoral: Kapuscinski (el 2005, per rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Ramon Llull) i Talese (el 2011, quan va pronunciar una conferència a … Continuar leyendo

El (re) trobament amb el pare

Posant l’esquena dreta, un ancià condueix una furgoneta pickup amb un barret de propaganda on hi diu -falsament- que ha guanyat un gran premi. A la caixa de la furgoneta, un compressor d’aire acabat de comprar. Woody Grant no hauria de conduir, però ho fa. Als peus del seient del conductor s’hi ajup, perquè no el vegin, el seu fill David. La pickup brilla mentre travessa majestuosament -perquè tothom ho vegi- el carrer principal del poble d’on el Woody és originari. Uns quants veïns el veuen. Entre ells, el malvat antic soci del Woody i la xicota de la seva … Continuar leyendo