El (re) trobament amb el pare

Posant l’esquena dreta, un ancià condueix una furgoneta pickup amb un barret de propaganda on hi diu -falsament- que ha guanyat un gran premi. A la caixa de la furgoneta, un compressor d’aire acabat de comprar. Woody Grant no hauria de conduir, però ho fa. Als peus del seient del conductor s’hi ajup, perquè no el vegin, el seu fill David. La pickup brilla mentre travessa majestuosament -perquè tothom ho vegi- el carrer principal del poble d’on el Woody és originari. Uns quants veïns el veuen. Entre ells, el malvat antic soci del Woody i la xicota de la seva … Continuar llegint

De bombolles i realitats paral·leles

Escrivia fa uns quants dies en aquestes mateixes pàgines, referint-me a la dificultat de l’espanyolisme per admetre els fets que qüestionen el seu relat, que «l’obstinació és marca de la casa. Es parla amb freqüència de la realitat paral·lela independentista. A l’altre bàndol, la bombolla té parets de ciment armat». Per descomptat, refugiar-se en les pròpies conviccions no és una temptació exclusiva de l’espanyolisme o l’independentisme, o de part d’ells, sinó una cosa molt humana. Humana i universal. Per això, la cèlebre sentència atribuïda al britànic Keynes, que hauria afirmat que «quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió, ¿què fa … Continuar llegint

El segrest dels nostres fills

«Vols fer el favor de deixar el mòbil?» Aquesta és una de les frases que més repeteix avui qualsevol adult que es relacioni amb nens, adolescents o joves. Tothom que tingui fills o que treballi en una escola, institut o –fins i tot– universitat sap perfectament què es vol dir quan s’esmenta el problema del mòbil. Entre pares i educadors és una preocupació, un assumpte que els amoïna vivament, una interferència. Una qüestió que afegeix moltes dificultats a la relació amb infants i joves. Als adults els inquieten un grapat d’aspectes vinculats als mòbils. Alguns d’aquests aspectes es fan extensibles … Continuar llegint

El dret a impedir que els nens aprenguin (català)

El Constitucional s’ha carregat, feliçment, les anomenades ‘beques Wert’, batejades així en al·lusió a un dels pitjors -i això és dir molt-, ministres del PP. A més de pèssim ministre, Wert gastava unes formes tavernàries difícilment igualables –li faltava només l’escuradents a la boca- i és un fanàtic espanyolista, cosa que, d’altra banda, realment no el distingeix gaire d’altres col·legues seus. En el seu dia el titular d’Educació (!) es va treure de la màniga que si una família volia impedir que el seu plançó aprengués català, el govern espanyol no podia fer altrament que ajudar-la per tots els mitjans … Continuar llegint

El periodisme abans, el periodisme ara

L’última pel·lícula de Steven Spielberg, Los archivos del Pentágono, , recrea el que aleshores va ser el cas més rellevant de filtració i publicació de documents secrets de la història. Un episodi que va actuar de prolegomen de l’escàndol Watergate, que acabaria políticament amb el president Nixon. De fet, el director té tan clara aquesta seqüència que dedica el metratge final de Los archivos del Pentágono a reproduir la seqüència inicial de Tots els homes del president (1976), el cèlebre film sobre el cas Watergate en què Robert Redford i Dustin Hoffman encarnen Bernstein i Woodward. Tanmateix, si en aquesta … Continuar llegint

Warhol, Marilyn i les pantalles

Acudeixo a l’exposició ‘Warhol. L’art mecànic’, al CaixaForum de Barcelona (ara es pot veure al CaixaForum de Madrid). No m’ho volia perdre. No perquè qui va néixer com a Andrew Warhol sigui un artista per qui senti especial predilecció, tampoc perquè esperés una exposició excepcional –des del meu punt de vista no ho és–, sinó per l’atractiu del personatge. Andy Warhol va aconseguir convertir-se en una icona, i a algunes icones em costa resistir-m’hi. Vençudes totes les reticències i prevencions, vaig decidir que no calia reprimir-se, i em vaig retratar en una mena de fotomaton que produïa imatges d’estètica warholiana. … Continuar llegint

Karl Ove i tots nosaltres

aig començar a llegir Karl Ove Knausgård quan va sortir La mort del pare, el primer volum de la sèrie de sis novel·les titulada La meva lluita. Algú me’n va parlar. No solc, ja fa uns anys, llegir gaires novel·les i, per tant, dedueixo que qui me’l va recomanar devia ser molt convincent. Soc dels que s’hi van enganxar, potser no com si es tractés d’una droga irresistible, tal com li va passar a l’escriptora anglesa Zadie Smith, però m’hi vaig enganxar. Després de La mort del pare vaig empassar-me’n la resta, fins a arribar al cinquè i penúltim volum, … Continuar llegint

Som (també) el que oblidem

Sabem que els records depenen de la nostra fisiologia i de les nostres experiències. Sabem que oblidem i que a vegades els records duren molt poc, gairebé gens, però a vegades ens acompanyaran fins a la mort. Aquests records, la memòria de cadascú, no són fixos o estàtics. Al contrari: els records i la memòria del passat canvien al llarg del temps. De manera que, si considerem que nosaltres som, en el sentit profund i íntim del terme, la nostra memòria particular i única, és impossible no concloure que la nostra identitat, com els nostres records, és dinàmica, varia. Evoluciona, … Continuar llegint

Pascal contra todos los Millet

Después de demasiados años y embarulladas investigaciones, finalmente llegó el gran día para el juicio del llamado caso Palau. Un caso cuyas dimensiones solo se explican por la dejadez institucional a la hora de fiscalizar la gestión de Millet y Montull. Ambos se llenaron los bolsillos con un descaro que sorprende hasta la estupefacción. Pero no estamos solamente ante un caso protagonizado por dos pillos estratosféricos. En el juicio también se ventila la supuesta financiación irregular de Convergència Democràtica, que habría utilizado el Palau de la Música para vehicular comisiones fruto de la adjudicación de obra pública. Con el paso … Continuar llegint

Ens vam oblidar de resar pels àngels

«Que sàpigues que estic tan a prop teu que, si estens la mà, crec que podràs tocar la meva», escrivia Leonard Cohen aquest estiu en el seu últim adéu a una de les seves muses, la noruega Marianne Ihlen, protagonista i inspiradora de So long, Marianne. Es van conèixer a l’illa allargada d’Hidra, a Grècia, als anys 60, en ple esclat hippie i quan ell ja era clavat a Al Pacino. Es van enamorar i després van ser amics fins que la mort la va cridar primer a ella i tot seguit a ell. Quan vaig llegir el comiat de … Continuar llegint