Karl Ove i tots nosaltres

aig començar a llegir Karl Ove Knausgård quan va sortir La mort del pare, el primer volum de la sèrie de sis novel·les titulada La meva lluita. Algú me’n va parlar. No solc, ja fa uns anys, llegir gaires novel·les i, per tant, dedueixo que qui me’l va recomanar devia ser molt convincent. Soc dels que s’hi van enganxar, potser no com si es tractés d’una droga irresistible, tal com li va passar a l’escriptora anglesa Zadie Smith, però m’hi vaig enganxar. Després de La mort del pare vaig empassar-me’n la resta, fins a arribar al cinquè i penúltim volum, … Continuar llegint

Som (també) el que oblidem

Sabem que els records depenen de la nostra fisiologia i de les nostres experiències. Sabem que oblidem i que a vegades els records duren molt poc, gairebé gens, però a vegades ens acompanyaran fins a la mort. Aquests records, la memòria de cadascú, no són fixos o estàtics. Al contrari: els records i la memòria del passat canvien al llarg del temps. De manera que, si considerem que nosaltres som, en el sentit profund i íntim del terme, la nostra memòria particular i única, és impossible no concloure que la nostra identitat, com els nostres records, és dinàmica, varia. Evoluciona, … Continuar llegint

Pascal contra todos los Millet

Después de demasiados años y embarulladas investigaciones, finalmente llegó el gran día para el juicio del llamado caso Palau. Un caso cuyas dimensiones solo se explican por la dejadez institucional a la hora de fiscalizar la gestión de Millet y Montull. Ambos se llenaron los bolsillos con un descaro que sorprende hasta la estupefacción. Pero no estamos solamente ante un caso protagonizado por dos pillos estratosféricos. En el juicio también se ventila la supuesta financiación irregular de Convergència Democràtica, que habría utilizado el Palau de la Música para vehicular comisiones fruto de la adjudicación de obra pública. Con el paso … Continuar llegint

Ens vam obligar de resar pels àngels

«Que sàpigues que estic tan a prop teu que, si estens la mà, crec que podràs tocar la meva», escrivia Leonard Cohen aquest estiu en el seu últim adéu a una de les seves muses, la noruega Marianne Ihlen, protagonista i inspiradora de So long, Marianne. Es van conèixer a l’illa allargada d’Hidra, a Grècia, als anys 60, en ple esclat hippie i quan ell ja era clavat a Al Pacino. Es van enamorar i després van ser amics fins que la mort la va cridar primer a ella i tot seguit a ell. Quan vaig llegir el comiat de … Continuar llegint

‘Penyes de Mouthier’

Em miro ara, perquè en duc una fotografia al mòbil, Penyes de Mouthier, de Gustave Courbet (1819-1877), un quadre que l’artista francès va pintar als rodals d’Ormans, el seu poble natal, al Franc Comtat. És un quadre d’una bellesa callada però rotunda. El motiu no té res d’especial: uns turonets, un breu barranc, molt de verd. El color i la llum són inigualables. I tot el quadre exhala serenitat, una calma estranya, com de temps suspès. Té ecos de l’art japonès i explica per què a Courbet se’l cita a voltes com a antecedent d’Edward Hopper. Les Penyes de Mouthier … Continuar llegint

Dalinians, mironians i viceversa

Fa uns dies, el 23 de gener, es van complir 26 anys de la mort de Salvador Dalí. Tots recordem les últimes imatges del pintor: demacrat, la pell cerúlia, entubat i respirant per la boca entreoberta. Dalí va ser, juntament amb Picasso, el primer artista a qui vaig admirar de veritat, almenys segons la meva memòria. En aquell temps jo anava a classes de dibuix en una acadèmia a càrrec d’un pintor local. Al principi admirava de Dalí la seva tècnica. El seu traç. La perfecció que es desprenia dels quadros que jo havia vist en els llibres. Recordo com … Continuar llegint

Aylan sobre l’arena

Ja ha passat un cert temps des que la fotògrafa Nilüfer Demirva decidir prémer el botó per «mostrar la tragèdia», tal com ella mateixa declararia després. Em poso les seves dues fotografies més conegudes al davant. A la primera, hi surt el cadàver d’un nen de 3 anys, Aylan Kurdi.A la segona, un policia guardacostes duu el nen en braços. El policia és primet, i vesteix una armilla. Té el nas afilat, bigoti estil Clark Gable i és força jove. Es diu Mehmet Ciplak. Quan vaig veure per primer cop aquesta segona imatge vaig sentir Aylan als meus braços: a penes pesa, és increïblement lleuger. Els nens morts … Continuar llegint

‘Macbagate’

No puc resistir-me, atenent al que s’ha publicat i ha passat al Macba a fer algunes reflexions. Voldria centrar-me sobretot en el desgraciat episodi de l’escultura del rei Joan Carles sent sodomitzat, i no endinsar-me en altres assumptes més o menys relacionats, tot i que de ganes no me’n falten. D’una exposició hi ha molta gent que, amb major o menor mesura, n’és responsable. Molta. Però qui té i ha de tenir l’última paraula, perquè és el màxim responsable dels continguts que ofereix un centre, és el director. El màxim responsable de l’exposició era, doncs, en aquest cas, Bartomeu Marí. … Continuar llegint

Els reis són els pares

Aquell dia ha quedat gravat en la meva memòria. Un matí de desembre un company de l’escola de capellans on vaig estudiar durant un curs em va murmurar a l’orella la frase que tot nen en un moment o altre ha de sentir: «Els reis són els pares». Jo devia ser molt crèdul o havia fet inconscientment tots els esforços per no adonar-me d’això. D’alguna manera devia haver activat el mecanisme que els psicòlegs anomenen de negació. Tenia 7 anys i faltava molt poc per a les vacances del col·legi. Baixava sol cap a casa i no aconseguia treure-m’ho del … Continuar llegint

El fred d’Auschwitz

El novembre del 2013, ara fa una mica més d’un any, recorria les planes d’Auschwitz dalt d’un cotxet dels que es fan servir en els camps de golf. El conduïa el director del Museu Estatal d’Auschwitz-Birkenau, l’historiador Piotr M.A. Cywiski , i m’acompanyava el meu fill i uns bons amics. L’estampa tenia un punt d’estranya, però els cotxets de golf són la millor manera de fer-se una idea de la immensitat d’aquell infern. Durant el recorregut ens vam anar aturant aquí i allà, als barracons de totxana, als de fusta, a les cambres de gas, als crematoris, a una cel·la … Continuar llegint