El dret a impedir que els nens aprenguin (català)

El Constitucional s’ha carregat, feliçment, les anomenades ‘beques Wert’, batejades així en al·lusió a un dels pitjors -i això és dir molt-, ministres del PP. A més de pèssim ministre, Wert gastava unes formes tavernàries difícilment igualables –li faltava només l’escuradents a la boca- i és un fanàtic espanyolista, cosa que, d’altra banda, realment no el distingeix gaire d’altres col·legues seus. En el seu dia el titular d’Educació (!) es va treure de la màniga que si una família volia impedir que el seu plançó aprengués català, el govern espanyol no podia fer altrament que ajudar-la per tots els mitjans … Continuar leyendo

El periodisme abans, el periodisme ara

L’última pel·lícula de Steven Spielberg, Los archivos del Pentágono, , recrea el que aleshores va ser el cas més rellevant de filtració i publicació de documents secrets de la història. Un episodi que va actuar de prolegomen de l’escàndol Watergate, que acabaria políticament amb el president Nixon. De fet, el director té tan clara aquesta seqüència que dedica el metratge final de Los archivos del Pentágono a reproduir la seqüència inicial de Tots els homes del president (1976), el cèlebre film sobre el cas Watergate en què Robert Redford i Dustin Hoffman encarnen Bernstein i Woodward. Tanmateix, si en aquesta … Continuar leyendo

Warhol, Marilyn i les pantalles

Acudeixo a l’exposició ‘Warhol. L’art mecànic’, al CaixaForum de Barcelona (ara es pot veure al CaixaForum de Madrid). No m’ho volia perdre. No perquè qui va néixer com a Andrew Warhol sigui un artista per qui senti especial predilecció, tampoc perquè esperés una exposició excepcional –des del meu punt de vista no ho és–, sinó per l’atractiu del personatge. Andy Warhol va aconseguir convertir-se en una icona, i a algunes icones em costa resistir-m’hi. Vençudes totes les reticències i prevencions, vaig decidir que no calia reprimir-se, i em vaig retratar en una mena de fotomaton que produïa imatges d’estètica warholiana. … Continuar leyendo

Karl Ove i tots nosaltres

aig començar a llegir Karl Ove Knausgård quan va sortir La mort del pare, el primer volum de la sèrie de sis novel·les titulada La meva lluita. Algú me’n va parlar. No solc, ja fa uns anys, llegir gaires novel·les i, per tant, dedueixo que qui me’l va recomanar devia ser molt convincent. Soc dels que s’hi van enganxar, potser no com si es tractés d’una droga irresistible, tal com li va passar a l’escriptora anglesa Zadie Smith, però m’hi vaig enganxar. Després de La mort del pare vaig empassar-me’n la resta, fins a arribar al cinquè i penúltim volum, … Continuar leyendo

Som (també) el que oblidem

Sabem que els records depenen de la nostra fisiologia i de les nostres experiències. Sabem que oblidem i que a vegades els records duren molt poc, gairebé gens, però a vegades ens acompanyaran fins a la mort. Aquests records, la memòria de cadascú, no són fixos o estàtics. Al contrari: els records i la memòria del passat canvien al llarg del temps. De manera que, si considerem que nosaltres som, en el sentit profund i íntim del terme, la nostra memòria particular i única, és impossible no concloure que la nostra identitat, com els nostres records, és dinàmica, varia. Evoluciona, … Continuar leyendo

Pascal contra todos los Millet

Después de demasiados años y embarulladas investigaciones, finalmente llegó el gran día para el juicio del llamado caso Palau. Un caso cuyas dimensiones solo se explican por la dejadez institucional a la hora de fiscalizar la gestión de Millet y Montull. Ambos se llenaron los bolsillos con un descaro que sorprende hasta la estupefacción. Pero no estamos solamente ante un caso protagonizado por dos pillos estratosféricos. En el juicio también se ventila la supuesta financiación irregular de Convergència Democràtica, que habría utilizado el Palau de la Música para vehicular comisiones fruto de la adjudicación de obra pública. Con el paso … Continuar leyendo

Ens vam oblidar de resar pels àngels

«Que sàpigues que estic tan a prop teu que, si estens la mà, crec que podràs tocar la meva», escrivia Leonard Cohen aquest estiu en el seu últim adéu a una de les seves muses, la noruega Marianne Ihlen, protagonista i inspiradora de So long, Marianne. Es van conèixer a l’illa allargada d’Hidra, a Grècia, als anys 60, en ple esclat hippie i quan ell ja era clavat a Al Pacino. Es van enamorar i després van ser amics fins que la mort la va cridar primer a ella i tot seguit a ell. Quan vaig llegir el comiat de … Continuar leyendo

El Born, Franco, Colau i la seva tropa

La còlera que el govern barceloní d’Ada Colau ha desfermat al Born no té res a veure, com va pretendre el comissari de la mostra, amb el contingut de exposició sobre el franquisme. Com es pot jutjar i condemnar una cosa que encara no s’ha inaugurat?, exclamaria amb buscada indignació. Feta aquesta preparació, el comissari acusaria els que criticaven la col·locació de l’estàtua de Franco al Born de torquemades del segle XXI. La jugada del Born –al qual el primer que va fer l’actual govern municipal va ser canviar-li el nom: ara és El Born Centre de Cultura i Memòria- … Continuar leyendo

Colau y Francisco Franco a caballo

Ada Colau y su gente, ahora con el PSC a bordo, tienen, y no dejan de demostrarlo, una enorme capacidad para la propaganda política. La tenían cuando sólo eran activistas y la tienen ahora. La alcaldesa atesora –además de un innegable carisma personal- un probado instinto y habilidad para llegar a su público a través de las palabras o los gestos adecuados, casi siempre empapados de emotividad. Se puede alegar, con razón, que sólo con palabras y gestos no basta. O que una cosa es el bla, bla, bla –lo que ahora se llama ‘postureo’- y otra infinitamente más compleja … Continuar leyendo

‘Penyes de Mouthier’

Em miro ara, perquè en duc una fotografia al mòbil, Penyes de Mouthier, de Gustave Courbet (1819-1877), un quadre que l’artista francès va pintar als rodals d’Ormans, el seu poble natal, al Franc Comtat. És un quadre d’una bellesa callada però rotunda. El motiu no té res d’especial: uns turonets, un breu barranc, molt de verd. El color i la llum són inigualables. I tot el quadre exhala serenitat, una calma estranya, com de temps suspès. Té ecos de l’art japonès i explica per què a Courbet se’l cita a voltes com a antecedent d’Edward Hopper. Les Penyes de Mouthier … Continuar leyendo