Ningú, ni Puigdemont, no sap què passarà

Constato un canvi d’actitud general amb relació a les possibilitats que Carles Puigdemont faci president Pedro Sánchez. No es pot dir que l’eufòria s’hagi desfermat, però sí que n’hi ha molts que han deixat l’escepticisme enrere i estan convençuts que, finalment, el líder de Junts acabarà tancant un acord amb el PSOE. Noto aquesta diferent actitud tant en periodistes i tertulians com en els partits catalans i espanyols. Fins i tot, també, en la premsa de dretes de Madrid (i en Felipe González), que comença a témer seriosament que es reediti l’executiu de coalició entre el PSOE i Sumar (abans … Continuar llegint

Front comú Junts-ERC davant Pedro Sánchez: vols dir?

La unitat de l’independentisme, això és, fonamentalment d’ERC i Junts per Catalunya, va monopolitzar la sessió de dimecres al Parlament. Els resultats de les eleccions del passat dia 23 han donat la clau del futur govern espanyol als partits sobiranistes bascos i catalans, i, molt específicament, a Junts, la formació més reticent a pactar amb Pedro Sánchez i el PSOE. Pere Aragonès va insistir dimecres a demanar unitat d’acció a l’independentisme, amb l’objectiu de treure el màxim rendiment dels catorze diputats (set i set) de què disposen republicans i juntaires al Congrés. El president va afegir que cal deixar al … Continuar llegint

El ‘gobierno Frankenstein’ sigue vivo (aún)

Son numerosas las lecciones a extraer de los resultados del pasado domingo. Una de ellas, nada menor, es que la realidad ha rasgado violentamente la burbuja mediática madrileña. Fueron ellos, con la ayuda inestimable de las empresas demoscópicas, que proveyeron de una cascada de encuestas como nunca antes, quienes intentaron imponer un marco mental que dibujaba un triunfo rotundo del PP, que podría o gobernar en solitario o bien con Vox. La estructura mediática española, centralizada y radial, otorga la influencia suficiente para imponer un determinado modo de ver las cosas. El objetivo era crear la sensación de que una … Continuar llegint

Feijóo i el combat per la memòria

Alberto Núñez Feijóo presentava, el dimarts 4 de juliol, el programa electoral del PP. En aquest document hi apareix el que és una de les obsessions de la dreta i l’extrema dreta espanyola: la llei anomenada de memòria democràtica. Els populars tenen intenció de carregar-se l’actual llei i tirar endavant “una nova norma consensuada que reforci els principis democràtics i la reconciliació nacional que van fonamentar el pacte constitucional durant la Transició, així com la convivència democràtica d’una societat, l’espanyola, que aspira a la justícia i al reconeixement de la veritat”. La memòria col·lectiva, que així és com s’anomena en … Continuar llegint

Carles Puigdemont, una qüestió irresoluble?

Carles Puigdemont ha tornat a ser notícia aquests dies arran del pronunciament del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la immunitat d’ell, Clara Ponsatí i Toni Comín. També perquè això els ha provocat una situació d’inseguretat entorn de la seva assistència a les sessions del Parlament Europeu a Estrasburg. No és la primera vegada que l’actualitat ens recorda vivament la situació de Puigdemont, que continuarà sent protagonista mentre no se solucioni l’anomalia de l’exili. Un exili que, com se sap, té el seu origen en la decisió de Mariano Rajoy i el PP de subcontractar les forces policials … Continuar llegint

De la remontada a la posible victoria amplia

El debate cara a cara organizado por el grupo Atresmedia la noche del lunes era mucho más transcendente para Pedro Sánchez, por detrás en los sondeos, que para su adversario, el aspirante a presidente del Gobierno Alberto Núñez Feijóo. El primero se jugaba continuar teniendo bazas para impedir su desalojo de La Moncloa, se jugaba mantener viva la esperanza de impedir un ejecutivo del PP o de PP y Vox. Por su parte, a Núñez Feijóo les bastaba con no perder, o perder solo un poco, de forma que la inercia ganadora no encallara, que el cara a cara no … Continuar llegint

Una idea funesta: abstenir-se contra Junts, ERC i la CUP

Hi ha, entre els independentistes, molta gent decebuda, fastiguejada i emprenyada. Parlo dels ciutadans corrents, de la gent del carrer, dels membres civils d’aquest moviment. Em penso que el sentiment d’insatisfacció, en el grau que sigui, és majoritari, molt majoritari. Això és justament el que va portar molts votants a abstenir-se en les passades eleccions municipals del 28 de maig. Aleshores l’abstenció va fer molt mal a ERC, que va perdre ni més ni menys que 300.000 vots respecte al 2019. És probable que, a més dels pactes amb Pedro Sánchez, el fet de governar en solitari a la Generalitat … Continuar llegint

‘Operación Collboni’: legal y muy fea

No pocos apologetas de la ‘operación Collboni’, faltos como se hallan de argumentos presentables, insisten estos días en subrayar que la elección de Jaume Collboni como nuevo alcalde es legal. ¡Acabáramos! ¡Valiente subterfugio retórico! ¿Se imaginan que no lo fuera? Hay poca cosa que pueda justificar lo acontecido, si no es un fabuloso afán de poder y, sobre todo, la determinación de impedir que un independentista, aunque sea alguien tan dialogante y moderado como Trias, se convierta en alcalde. Los hechos, para que puedan ser entendidos, hay que contextualizarlos. No es lo mismo Barcelona que cualquier otro pueblo o ciudad … Continuar llegint

Ada Colau: de la desesperació al ridícul

Una de les frases més celebrades del president Tarradellas és aquella que dicta que en política es pot fer qualsevol cosa menys el ridícul. No sé —però no hi confio— si Ada Colau és gaire coneixedora de la biografia del president exiliat. Josep Tarradellas, com a figura política, presenta bastants clarobscurs i pot ser criticat per unes quantes coses, però va saber mantenir, en tot moment, la seva dignitat personal i també la dignitat de la presidència de la Generalitat, malgrat les dures circumstàncies. Tarradellas va aguantar estoicament molts anys a l’exili francès. Amb escassos recursos i, val a dir, … Continuar llegint

ERC: estrés postraumático

Aparentemente, las cosas marchaban muy bien para ERC. El último paso en la supuesta buena dirección había sido la ruptura con Junts per Catalunya, que pasaba a los bancos de la oposición. Desde la II República no había tenido ni tanto poder ni controlado en solitario el gobierno de la Generalitat. Un paso adelante más y, soñaban Oriol Junqueras y los suyos, los posconvergentes se hundirían arrastrados por sus contradicciones y ellos lograrían la hegemonía en el campo soberanista. Luego solamente quedaría, con paciencia, torcer el brazo a un PSC encastillado en el área metropolitana de Barcelona. La estrategia fijada … Continuar llegint